Cultura

Nusos per deslligar

Cecilia Bartolomé ha presentat els dos excepcionals documentals sobre la transició ‘Después de...’ a la Mostra de Films de Dones

“El ‘¡Todos al suelo!’ del 23-F és un reflex de la realitat, tot el país es va tirar a terra”

A Catalunya es parla sovint de neofranquisme i de règim del 78 i en una entrevista a Cecilia Bartolomé (Alacant, 1943), directora d’un excepcional díptic de documentals sobre la transició sota l’epígraf Después de... (1983), és inevitable preguntar-li què opina sobre els nou presos polítics catalans en centres penitenciaris de Madrid. “Si fes un documental sobre el tema despertaria les ires de tothom, tinc aquest estrany do, no em caso amb ningú”, diu d’entrada, per després, sense tocar el fons polític de la qüestió, carregar contra el sistema judicial espanyol: “Tot això no passaria si el poder judicial actués com ha d’actuar. Si es considera que un senyor ha comès un delicte, sigui polític o del tipus que sigui, ha d’estar en llibertat fins que li facin un judici. El que no accepto que facin de cap manera és que hi hagi gent empresonada sense judici. Més que estar empresonats per motius polítics, em sembla impresentable que estiguin empresonats sense judici, pels motius que siguin. El sistema és escandalós.”

Convidada a la mostra

Cecilia Bartolomé ha estat una de les convidades de la Mostra de Films de Dones, que s’ha celebrat aquesta setmana a la Filmoteca de Catalunya. Avui mateix assisteix a la clausura per presentar la seva opera prima, Margarita y el lobo (1969), que es projecta a la plaça Salvador Seguí de Barcelona. Dimecres passat va assistir a la projecció de Después de... primera parte: No se os puede dejar solos, i dijous a la de Después de... segunda parte: Atado y bien atado, que va codirigir amb el seu germà Juan José Bartolomé. Dos documents que donaven veu al poble, fos quina fos la seva ideologia: des de l’extrema dreta a l’extrema esquerra i els defensors d’ETA. “No sabíem molt bé què estava passant al país, els telenotícies ens explicaven històries, no hi havia una informació clara. El meu germà havia rodat La batalla de Chile amb Patricio Guzmán i vam decidir llançar-nos al carrer amb una càmera i un equip reduït, anàvem en un cotxe de cinc places.”

La paraula excepcional per parlar d’aquest díptic no és gratuïta: “Sempre anàvem on no hi havia càmeres., vam ser els primers a filmar testimonis en contra d’ETA” I no es van trobar ben bé el que s’esperaven. “Vam començar pensant que era un país desencantat, i ens vam trobar que era un país cabrejat. Per a uns, perquè la democràcia i els canvis no havien arribat on ells pensaven que podien arribar. Per als altres, perquè el franquisme era fortíssim encara.”

Donar veu a tothom era una regla d’or: “Em sembla fonamental en la meva vida privada i pública escoltar tothom. Hi ha una part de la població que pensa d’aquesta manera, i una altra part que pensa d’aquesta altra manera. Jo em limito a reflectir-ho amb la màxima transparència i honestedat possible i el que ho vegi ja decidirà què pensa.” L’humor l’ajudava molt: “Tinc molt sentit de l’humor, en el fons els feixistes ens feien riure molt, eren grotescos.”

Espanya és el segon estat amb més fosses comunes del món. “Es van fer bé les coses?”, li preguntem. “Les coses es van fer el millor que es va poder i em sembla sorprenent que es poguessin fer tan bé. La meva vida va estar segrestada durant cinc anys, sense poder treballar, després de la meva pràctica a l’escola, Margarita y el lobo. Feia publicitat sense firmar. Els últims anys del franquisme van ser terribles. Em vaig plantejar exiliar-me, però no em va donar la gana fer-ho per una pel·lícula” I hi afegeix: “Ens va sorprendre que no hi hagués sang, tenint en compte les divisions que hi havia i que l’exèrcit era franquista. Em sembla sorprenent que es pogués pactar.”

El díptic, rodat al 1979 i 1980, permet intuir que tot allò esclataria, i així va ser. “El ‘¡Todos al suelo!’ del senyor disparant el 23-F reflecteix absolutament la realitat, tot el país es va tirar a terra. Al 1978 i 1979 es desenterraven fosses i es creaven cementiris laics, i es va deixar de fer de cop. Tothom se la va embeinar. Hi havia terror a una nova guerra civil.”

Per això pensa que s’ha trigat tant a qüestionar segons què. “Ara s’han començat a moure les coses de nou, per fi, però durant mots anys hi ha hagut una política general de voler estar tots en pau.” Creu que ara som “més civilitzats comparat amb fa 30 anys”. Pel que fa a l’actualitat política, discrepa de la recent moció de censura. “Hi hauria d’haver eleccions generals, que la gent votés ja! La solució és que la gent voti, i si a alguns no ens agrada el que surt, ens haurem d’aguantar.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.