Cultura

71 hores i mitja amb Gaudí

El Museu de Montserrat exposa els plànols inèdits que l’arquitecte va dissenyar, quan encara estudiava, per al projecte de restauració de l’església de l’abadia

Els dibuixos van ser descoberts el 2004 darrere d’uns lligalls de documentació econòmica
El seu estat de conservació era pèssim, bruts i trossejats, però ara han estat rescatats

Setanta-una hores i mitja. Aquest és el temps que va invertir un joveníssim Antoni Gaudí per fer els plànols del projecte de restauració de l’església de l’abadia de Montserrat. N’era tant, de novell, que encara no havia acabat la carrera. Estava al quart curs, però quan li convenia faltava a classe per atendre els seus primers encàrrecs professionals. Un d’aquests va ser la reconstrucció del temple de la muntanya sagrada, que s’aguantava per un fil des de principi del segle XIX. L’abat Miquel Muntadas havia encomanat el 1871 la seva restitució a Francesc de Paula Villar i Lozano, un arquitecte molt respectat que tenia al seu despatx el marrec d’en Gaudí.

És a dir, que els plànols, quatre per ser precisos, els va signar ell, Villar, però, com acostuma a passar en moltes feines que comparteixen mestres i ajudants, qui es va arremangar per realitzar els dibuixos va ser Gaudí. Ho sabem perquè va anotar totes les tasques que li confiava en un quadern, l’arxiconegut com a Manuscrit de Reus (es diu així perquè és en aquesta ciutat on es conserva). I en aquest text, dels pocs que han perviscut amb la seva veu pròpia, és on hi ha detallades les setanta-una hores i mitja que va necessitar per esbossar les línies de la futura església.

Aquesta no és pas una història inèdita, però sí que hauria quedat molt més soterrada si no hagués estat per una miraculosa troballa. El 2004, el conjunt de plànols, que ningú sabia on paraven, van ser descoberts darrere d’uns lligalls de documentació econòmica als arxius del monestir. I aquí sí que en comença una, d’història nova, que ha culminat tot just ara amb la restauració dels papers, que es van trobar en un estat de conservació pèssim, bruts i trossejats. Després de la intervenció que han fet les especialistes Carme Bello i Àngels Borrell, de l’estudi B2, també es pot parlar de miracle.

Els plànols rescatats es van presentar ahir a la sala Puig i Cadafalch del Museu de Montserrat en un acte presidit per l’abat Josep M. Soler. Poc, però hi ha temps, fins al 29 de juny, per veure’ls exposats dins d’unes vitrines, acompanyats de diversos documents que fan entenedor el seu sentit artístic i històric. Les visites s’han de concertar prèviament. És un material tan fràgil que demana un control extrem.

Poca broma amb el que va haver d’afrontar aquell Gaudí de vint i pocs anys. Després de la guerra del Francès, Montserrat va quedar pràcticament destruït. El complex va ser ocupat i cremat el 1811 i les últimes pedres que quedaven dempeus van sofrir el mateix el 1812. Cinc anys després, els monjos van netejar l’estampa diabòlica i l’activitat religiosa es va reinstaurar de manera precària. La desamortització de Mendizábal del 1835 els va expulsar i el santuari va estar tancat durant una dècada. Fins que la reina Isabel II els va deixar tornar. El problema, però, no s’havia solucionat per la gràcia divina: l’església feia llàstima i no hi havia recursos per abordar la seva reforma plena, més enllà dels quatre pegats que es van posar per anar tirant.

El nomenament de l’abat Muntadas, el 1860, va marcar un punt d’inflexió en aquest relat tan desgraciat. “Volia dignificar el culte a la Mare de Déu i es va marcar com a objectiu la construcció d’un cambril”, explica Josep Galobart, arxiver del monestir. El XIX seguia sent un segle convuls. La proclamació de l’efímera Primera República, el 1873, va fer saltar pels aires temporalment el pla que l’abat ja tenia emparaulat amb l’arquitecte Villar. Però tres anys després es va fer un gest simbòlic per no defallir: es va col·locar la primera pedra dels absis. Això succeïa l’abril del 1876, i el novembre d’aquell mateix any es va activar el disseny dels plànols definitius. Gaudí hi està a sobre. Al Manuscrit de Reus en va donant dades, que s’aturen el gener de l’any següent. “És un dietari de treball, tot i que també ens trobem amb informació personal valuosa.”

I sucosa –hi afegeix Galobart– per entreveure com devia ser la seva relació amb Villar. Fàcil, segur que no. En el seu escrit, Gaudí diu que l’arquitecte titular era “poc comunicatiu”. Vol dir això que l’aprenent va fer els plànols lliurement i que, per tant, responien al seu propi criteri? O, tot al contrari, que es va limitar a replicar el que li havien ordenat sense poder-ho ni tan sols discutir? “Mai podrem saber què va ser idea seva o què li van manar fer”, subratlla l’arxiver.

Si ja no es va enterbolir del tot llavors, el vincle entre Villar i Gaudí es va trencar uns anys després per culpa de la Sagrada Família. Villar va ser designat director de les obres del monument el 1877, però sis anys després les va abandonar. El seu lloc el va ocupar Gaudí. Curiosament, Villar només va ser a temps de construir la cripta, on està enterrat Gaudí.

Els responsables de Montserrat van fer fotografiar els plànols per difondre’ls entre els feligresos i així els van animar a aportar donacions per poder finançar les obres. Aquestes imatges, que també s’exhibeixen a la sala Puig i Cadafalch, han estat fonamentals per dur a terme amb èxit el procés de restauració dels demacrats dibuixos.

Superats mil i un entrebancs més, els absis van quedar enllestits el 1885. Faltaven tots els interiors i el nou abat, Josep Deàs, va considerar que eren econòmicament inassumibles tal com els havia plantejat Gaudí. “L’exuberància decorativa del cambril de la Mare de Déu que havia concebut es va descartar”, i es va arribar a un acord amb el fill de Villar, també arquitecte, perquè ho simplifiqués. Les obres es van culminar el 1896 amb les pintures de la cúpula de Joan Llimona.

Fos o no del seu gust, “Gaudí va ser sempre un devot de Montserrat. Hi va pujar tota la vida”, conclou Galobart. I va deixar la petjada del seu geni en un altre racó: el Primer misteri de glòria del rosari monumental, el grup escultòric més conegut del camí que du a la Santa Cova, on es va trobar la marededeu de Montserrat el 880. Que, per cert, tampoc es va acabar fent tal com ell ho havia imaginat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.