“Tot el que faig és procurar entendre de què són fetes les formes”

laudi Casanovas (Barcelona, 1956) és car de veure a Girona, on exposa amb comptagotes, sobretot des que van tancar, ja fa una colla d’anys, la vintena llarga de sales que hi havia a la ciutat. En el seu camí, però, està avesat a agafar direccions sinuoses i fins i tot intempestives, com la que va prendre amb les seves ceràmiques a partir de 1988, quan va començar a treballar l’argila com una roca ja cuita i va explorar vies insòlites a Catalunya. Net de l’escultor Enric Casanovas i del mestre en laca japonesa Ramon Sarsanedas, ha heretat una espècie de pacient determinació que projecta en tota la seva obra, com la que exposa fins al pròxim dia 19 a la Fundació Valvi de Girona.

Resumint-ho molt, un model en la joventut i un llampec en la maduresa. Hi ha una portada del setmanari L’Olotí o d’Olot Mision dels anys setanta, no ho recordo bé, en què sortia una foto meva amb barba tipus Xirinacs sota el títol “Claudi Casanovas, el primer objector de consciència olotí”. Hi ha qui encara m’ho recorda. En la maduresa, a partir del 2007 i de la seva mort voluntària, neix Ofrena, una profunda interpel·lació al seu llegat. El seu dietari, que al principi em semblava incomprensible, lentament se m’ha fet coherent.

Sí, en diverses ocasions he anat al Pla del Pegot, sol o acompanyat. En una ocasió, al peu del magnífic monòlit de Jaume Rodri, hi vaig deixar un còdol meu de porcellana. De vegades n’he donat als amics que viatgen perquè en deixin en terres llunyanes, a Australià, a Islàndia... El del Pla del Pegot inicia el seu itinerari més a prop, però és també com una ampolla al mar. L’art no és altra cosa.

Enllaçant còdols. Les Llunes són grans còdols. Són els còdols negres del gravat Gorg, els del fons del riu, però com en la cançó del Moldàvia de Bertolt Brecht, es posen en moviment enduts per la força de l’aigua. S’enllacen en un collaret, o com nuclis de fumeroles evanescents. Són pedres i riu tot junt. Maillol se’n posava a les butxaques i els devia retrobar en les corbes de les figures que esculpia; és així, les corbes orgàniques s’entrellacen, com les corbes de les deesses d’Enric Casanovas, descompostes buscant una forma nova.

Les acompanyo en un llarg viatge, però sols les acompanyo. S’organitzen soles des de dins. Procuro entendre de què són fetes les formes. Les Llunes són nuclis, nius, molt matèrics, formes denses i pesades. Els tres grans bronzes de l’homenatge a Lluí M. Xirinacs, en canvi, són branques o arrels d’arbre, amb el pes, la presència de color i la textura justes per sostenir-se en l’espai.

És ben certa, l’observació. Els bronzes han anat arribant a còpia d’accidents i de ceràmiques trencades. Les mateixes formes han buscat el bronze per fer-se possibles. Tampoc cal pensar que sigui bufar i fer ampolles. Amb aquests formats sorgeixen una colla d’entrebancs tècnics que els fonedors han de resoldre, i la foneria, com la ceràmica, és un art del foc.

Bé, es cert, he tingut molta més continuïtat a Londres. Aquí no ho acabem de saber fer prou bé. Podria haver-hi un espai, però sempre tendim a posar el nivell a mínims. Hi ha un analfabetisme llastimós.

L’anècdota és molt afalagadora. Tornar a sentir un disc, rellegir un llibre, reveure un quadre o visitar de nou una escultura o un edifici és preciós. Vol dir que no ho hem acabat, que alguna cosa misteriosa que és allà, la bellesa, la veritat, encara ens atrau . Mira si soc pescallunes que he arribat a somiar que s’havia d’allargar l’exposició “per l’enorme afluència de public”... Com puc viure amb un individu així dins meu? Com és que un tipus capaç d’aquests somnis pot entrar i sortir de la galeria buida que visita tan poca gent sense perdre-hi la salut? En fi, som bojos.  Que algú revisiti una exposició és la paga: no tot està perdut.