Cultura

ITZIAR CASTRO

ACTRIU I CANTANT

“He provocat que la gent s’estimi més a si mateixa amb la meva actitud”

No me n’anava a dormir fins que sortia la Velasco a cantar ‘Mamá quiero ser artista’. I ho vaig tenir clar quan vaig veure ‘Mar i cel’
M’agradaria treballar amb Coixet i Almodóvar. També fer una comèdia romàntica tipus Julia Roberts, de protagonista absoluta

L’actriu Itziar Castro ha aconseguit, després de vint anys de carrera artística, que l’esforç, la tossuderia i el talent hagin obtingut recompensa. Després de la seva nominació als premis Goya, s’ha consolidat en el món de la interpretació i ha començat a ser valorada no només per la seva imatge física. L’exemple de Castro, una actriu amb un notable excés de pes, ha fet possible el que fins ara gairebé no succeïa: que les actrius grasses o amb un físic peculiar, les que no encapçalen els repartiments ni les fotografies a les catifes vermelles, aixequin la mà per reivindicar que també poden tenir talent, que també poden fer molt bé la seva feina i que també tenen tot el dret a lluitar per ser allò que més els agrada: actrius.

“Jo no he buscat ser un referent, però si serveix per a alguna cosa, benvingut sigui.” Aquesta frase et defineix? Ets molt combativa?
I tant! Soc d’armas tomar. Però és veritat. No he buscat ser un referent de res ni deixar de ser jo mateixa.
Més de vint anys de carrera artística, però sembla que t’hagin descobert ara amb la nominació dels Goya. Per què costa tant?
En el cas de la interpretació hi ha grans actors i actrius que mai tenen l’oportunitat d’estar nominats als Goya. És una sort que et nominin, és una carambola i encara més amb una pel·lícula com Pieles que va ser tan diferent, complexa i amb companys tan impressionants com els que tenia. O sigui que sí, un dia de cop i volta algú diu “mira aquesta noia que simpàtica i graciosa”, fas el clic i passes a ser coneguda i que se sàpiga el teu nom i cognom.
Si ara féssim un càsting i et demanés que et definissis com a actriu, què em diries?
Començaria dient: “Hola, soc catalana, de família gallega, nom basc i cara de guiri i he fet cabaret, musical, circ, comèdia, terror, drama, teatre, televisió i soc una working girl. O sigui que el que vingui... benvingut sigui!”
Has picat molta pedra al llarg de la teva vida?
Molta. I encara en pico. Tot i que de vegades a les red carpet i als photocall anem ben guapes i posades, encara hi ha molts moments que costa. T’ho has de pagar tu també, has de fer tota una inversió... És una cursa de fons i no és de cop i volta.
Quines diries que han estat les persones més importants de la teva vida?
Els meus pares, sens dubte. Una de les coses per les quals em va saber greu no guanyar el Goya va ser no poder dedicar-los-hi. Ells m’han subvencionat més càstings, viatges, bolos, roba o menjar que l’Ajuntament, el govern o el Ministeri de Cultura. Són els meus referents.
De vegades has hagut de pagar per treballar?
I tant! Molts de nosaltres paguem per treballar. Moltes vegades vas a taquilla i això és una inversió de temps, de diners. O per fer càstings! Els que vivim a Catalunya i anem a Madrid ens hem de pagar nosaltres el transport d’anar cap allà a fer una sèrie. Sí, sí, s’ha d’invertir...
Últimament s’ha parlat molt de tu per unes fotos teves nua. Què va passar?
Harper’s Bazaar va fer un reportatge que es deia Los Goya al desnudo i van trucar a diferents companys que estaven nominats. A mi no, i m’hauria agradat que, com a mínim, se m’hagués dit. Segurament hauria acceptat... Total, que vaig fer una piulada, i la revista em va dir que les volia fer i van sortir unes fotos meravelloses i un reportatge que parlava de la meva carrera. Soc la primera dona de talla gran que surt nua a Harper’s Bazaar!
Què t’han dit de les fotos?
Coses molt curioses. Algunes de divertides, però també hi ha hagut gent que m’ha donat les gràcies. Joves que m’han dit que fa anys que no surten de casa perquè no s’estimen, no troben roba, els costa sentir-se bé amb si mateixos i que amb aquestes fotografies i la meva actitud els he donat ganes d’estimar-se. I a mi això em sembla el més bonic que et poden dir. I és veritat que potser sí que soc un referent, però no ha estat buscat.
Et costa trobar talles?
Ara ja no, perquè tinc unes empreses que em regalen roba. Però abans d’anar a la Berlinale a presentar Pieles els vestits me’ls havia de fer jo amb una amiga. Per què costa ser diferent? Perquè som d’etiquetar.
T’agradaria estar prima?
M’agrado molt com estic, no tinc cap complex ni problemes... i agrado molt tant a dones com a homes. M’estimo molt a mi mateixa i em sento molt realitzada perquè faig el que sempre he volgut fer. Pel fet d’estar grassa, he pogut fer comèdia, drama, terror... Però sí, és veritat que no vull fer apologia d’estar-ho en cap moment, i sé que tard o d’hora hauré de posar fil a l’agulla per salut i aprimar-me perquè pot portar-me problemes.
T’han passat coses desagradables?
Sí, l’any passat vam anar a presentar la pel·lícula a Berlín i un dia un taxista ens va voler cobrar de més i jo li vaig dir que no. El seu insult fàcil va ser dir-me que me n’anés a menjar... Quan t’insulten així és obvi i fàcil. Em sap més greu que m’insultin per la feina que no pel físic.
Què estàs fent ara i què t’agradaria fer?
Estic a la sèrie Bis a bis, també a Matar a Dios, que l’any passat va guanyar a Sitges com a millor pel·lícula segons el públic i que s’estrenarà al setembre. Va ser el primer guió que em van enviar en què no posava que era grassa. Em va sorprendre tant que els vaig trucar per dir si s’havien equivocat, però no: volien que fos jo! M’agradaria molt treballar amb més dones. La Coixet és un referent. Evidentment amb Almodóvar, però n’hi ha tants! També m’agradaria fer una comèdia romàntica tipus Julia Roberts, de protagonista absoluta!
Com va anar això de ser actriu?
La mare deia que de petita no me n’anava a dormir fins que no sortia la Concha Velasco cantant Mamá quiero ser artista. Però ho vaig tenir clar quan vaig veure Mar i cel. Vaig començar a l’escola Memory, fent musicals perquè és el més complet: cantar, ballar... Però abans d’arribar he fet de tot: de cuinera i de cambrera al restaurant familiar, en botigues de queviures, he repartit menjar xinès a domicili, al Tibidabo, he fet de directora de càsting, script, maquilladora...
Dues paraules que et descriuen són ‘inquieta’ i ‘polièdrica’?
M’encanta polièdrica! M’agrada el món artístic perquè puc fer molts personatges i ser moltes persones diferents.
Per què decideixes anar a viure a Madrid?
Hi ha més oferta, més propostes i més projectes d’àmbit internacional i estatal. Arran dels Goya va sortir la possibilitat de treballar a Bis a bis i la sèrie es roda allà, però jo vaig i vinc. Soc catalana i visc on em cridin però tornar i veure el mar sempre va bé.
En el tema de la llibertat d’expressió estem tornant enrere?
Em sembla una barbaritat! Amb la Txell Bonet, companya de Jordi Cuixart, hem impulsat un manifest a favor de la llibertat d’expressió i perquè no hi hagi gent que entri a la presó per les seves creences i per poder dir tot el que es vulgui en l’àmbit artístic. Em sembla increïble que Valtònyc hagi d’entrar a la presó o que Evaristo, que fa 40 anys que canta el mateix, tingui problemes. És realment increïble que no puguem ser lliures en l’àmbit artístic i això diu molt de l’enrere que estem anant.
T’has referit al masclisme en el món de la interpretació. Tenen més possibilitats els homes?
S’escriuen molts més personatges per a homes i, sobretot, en dones d’una certa edat ja no s’hi pensa com a protagonistes. Natalie Poza, quan va rebre el Goya, va explicar que un director li havia dit que a la seva edat mai més ho seria. Des d’aleshores ha guanyat tots els premis però d’entrada van dir-li que no. S’ha de lluitar per canviar això. Soc feminista, ho dic públicament, perquè ser-ho no és ser excloent. Vull que els homes i les dones anem junts i que siguem tots feministes. El contrari és ser masclista.
També has donat suport al moviment Me Too...
Evidentment! I no es tracta només d’anar a una red carpet amb vestit de negre. Hem de canviar-ho cada dia, treballant, que hi hagi més dones que accedeixin a càrrecs polítics i importants, a llocs de decisió. Jo no he viscut assetjament sexual, i al meu voltant no conec ningú. Si ho han volgut fer o m’han fotut mà, com que soc cabaretera, hi dono la volta... Alguna vegada sí que et diuen que per fer una pel·lícula has d’anar-te’n al llit amb el productor, però m’ho he agafat com una broma. Si ho hagués viscut com a assetjament real ho hauria denunciat públicament.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.