L’altra cara de Yorke

Thom Yorke, que, segons confessaven unes hores abans el directors del festival, era un vell desig del Sónar, va pujar a l’escenari del Sonar Club quan mancaven vint minuts per a les dues de la matinada. S’havia dit per activa i passiva que difícilment sonaria cap tema de Radiohead, grup de què Yorke és el líder i cantant, així que el públic –força menys del que havien congregat, dues hores abans, LCD Soundsystem–, conscient que allò s’assemblaria poc a un concert de rock, va mostrar-se, des de bon principi, predisposat a deixar-se endur per la vessant electrònica de Thom Yorke.

A l’escenari, el cantant britànic –botant amb desimboltura d’una punta a l’altra i alternant els teclats amb el baix i la guitarra–, Nigel Godrich –influent productor de quasi tots els discos de Radiohead d’ençà l’històric Ok Computer (1997), així com també d’àlbums amb intencions rejovenidores de Paul McCartney i Roger Waters– i l’artista visual Tarik Barry, que va anar estampant en les pantalles formes abstractes de múltiples colors.

Res, doncs, de Radiohead, ni en les formes (força llunyanes de la melancolia que traspuen les cançons del grup d’Oxford) ni tampoc en el fons, ja que el repertori va estar dividit en cançons de The eraser (primer disc en solitari de Yorke, que, dotze anys després de la seva publicació, s’ha guanyat una aura de petit clàssic), Tomorrow’s modern boxes (publicat vuit anys després) i d’Atoms for peace, grup format per Yorke i Godrich amb Flea, baixista de Red Hot Chili Peppers. Oportunitat única, en resum, per veure Yorke en format electrònic a Barcelona, tot i que és possible que el seu espectacle –que va acabar revelant-se més per escoltar que no pas per ballar– no saciés les exigències de la gran majoria del públic del Sónar en aquella franja de la nit.

LCD Soundystem, en canvi, van fer un rotund veni, vidi, vici, vuit anys després d’actuar al Sónar per última vegada. En un escenari reconvertit en laboratori ple de cables i vells sintetitzadors, la banda nord-americana –revalorada després del seu fals comiat l’any 2011 al Madison Square Garden– va generar durant les quasi dues hores de concert uns quants moments d’absoluta bogeria (a You wanted a hit i Yeah, principalment) i va demostrar, en resum, que el seu punk electrònic d’immenses boles de mirall, quan està ben engranat, no té res que se li pugui resistir. James Murphy, el seu líder, tancat des de dijous sis hores diàries, en funcions de discjòquei i entre dotzenes de cubetes amb discos de vinil, a l’exquisit espai Despacio de Fira Montjuïc, va moure’s d’una punta a l’altra amb un micròfon vintage, va exercir també d’esporàdic percussionista i va dominar els tempos del concert, amb totes les pujades i baixades, com un vell bruixot dels clubs.

Concert rodó per a un Sónar nocturn que, aquests concerts i algun altre a banda, és imperi dels discjòqueis i que, l’any vinent, pujarà uns quants graus de temperatura atès el canvi en les dates de celebració del festival: 18, 19 i 20 de juliol.