La Perla puja al Grec
Cesc Casadesús confia en la companyia d’Oriol Broggi per a la inauguració del festival d’estiu, que viatja cap a l’origen de la civilització amb ‘Guilgamesh’
La llum del capvespre i la pedrera del Grec són elements que la producció integra al sorral
Oriol Broggi i Marina Mascarell han acoblat els llenguatges escènics, es complementen
Atenció! Les funcions d’El poema de Guilgamesh, rei d’Uruk comencen a les nou del vespre a l’amfiteatre Grec, una hora abans de l’habitual. No és per una raó de llargada d’aquesta epopeia d’autor anònim, de 6.000 anys d’antiguitat (el director, Oriol Broggi, calcula que baixarà de les dues hores), sinó per aprofitar el capvespre en la representació, com el mític Mahabartha de Peter Brook. Cesc Casadesús podrà comptar amb La Perla 29 per a una inauguració amb el moviment de la coreògrafa Marina Mascarell. Broggi, enlluernat per la forma despullada de Brook en què l’actor és la peça clau i pel seu orientalisme, remet a un conte de la cultura mesopotàmica que pretén situar l’home i l’amistat en l’inici de la civilització. Broggi ha volgut que en aquesta celebració del Grec s’hi sumi el màxim d’habituals de La Perla 29. Per això hi ha una vintena de persones (gent de producció, de l’oficina, tècnics i actors com Clara de Ramon, Joan Garriga, Babou Cham, Montse Vellvehí o un cavall) que intervindran al quadre final.
Jeroni Rubió és un habitual en les adaptacions dramatúrgiques de Broggi. Ja van treballar L’Èdip o, L’orfe del clan dels Zhao, per exemple. Ara reconstrueixen una narració fragmentària, descoberta pels arqueòlegs i omplint amb màgia els buits de la narració.
Aquesta llegenda, que els escrivans utilitzaven per practicar la cal·ligrafia segons sembla, parla del rei d’Uruk, una ciutat emmurallada on regnava Gilgamesh, un ésser mig home i mig déu. Tot i ser molt respectat, en un instant d’excés autoritari, el poble demana als déus que algú aturi la seva ambició. És així com els déus construeixen del fang de la sabana (la llegenda succeeix entre el Tigris i l’Eufrates) un ésser primari, que aprendrà a relacionar-se amb els humans i que acabarà provocant una lluita de titans amb Guilgamesh. L’epopeia procura respondre com superar la mort i, al final, es podrà intuir que els protagonistes aprenen a admetre la mort com un capítol redemptor de la seva vida. I, tot i que es debati sobre la immortalitat i el poder, hi ha un notable conte d’amistat entre els dos contrincants.
Broggi celebra la invitació a incorporar la coreògrafa Marina Mascarell al seu equip. L’autora de Three Times Rebels ha permès construir aquests instants màgics com el diluvi o la lluita entre dos gegants o l’aparició d’un monstre. Mascarell, que habitualment vincula lectures a les seves coreografies (en les quals, puntualment, hi entra el text) aquest text “convida a imaginar el cos”. La proposta de Broggi (com ja passaria amb La mort d’Ivan Ilitx, o Bodas de sangre, per exemple) és que Guilgamesh i Enkidu són uns personatges que els representen conjuntament Màrcia Cisteró, Toni Gomila, Sergi Torrecilla, David Vert i Ernest Villegas. Casadesús admet que té un punt de risc en la trobada entre Mascarell i Broggi, però tothom conclou que ha estat un acoblament en què l’univers escènic d’un complementa el de moviment espacial de l’altra feliçment. Ara els actors han recuperat una consciència sobre el moviment natural, orgànic, sobre la sorra, que dona més densitat a la interpretació. Hi ha un tercer element en joc: la música, a part de la guitarra (habitual) del regidor de la companyia, Marc Serra, o el violoncel de Marta Marco, destaquen els instruments de corda de música antiga de Yannis Papaioannou, que il·lustren i construeixen imatges amb el suport del moviment i la paraula.
La satisfacció, per ara, és gran. I Broggi admetia ja ahir que l’obra tindrà més vida que la de l’amfiteatre Grec. A part de treballar amb una possible gira internacional, també es planteja de fer-ne una nova versió més reduïda per a sala. No serà la temporada vinent. Però podria reaparèixer més endavant. El poema de Guilgamesh no accepta la mort d’entrada.
Sílvia Munt reivindica Brian Friel
El director del Grec, Cesc Casadesús, admet que La resposta és fruit de la tossuderia de Sílvia Munt. Perquè, tot i mirar de persuadir-la amb el seu viatge cap a l’Àsia en el Grec del 2018, ella ha insistit en el text que reclamava pujar a escena: La resposta de Brian Friel. Casadesús va cedir encantat, entenent que cal respectar la voluntat dels artistes. Munt reivindica Brian Friel (1929-2015), conegut popularment com el Txèkhov irlandès, amb un teatre redemptor que sap acompanyar la soledat existencial, posant uns personatges de petites trames que són miralls dels espectadors. L’obra s’estrena el 5 de juliol, tot i que les funcions amb públic arrenquen el dimecres 27 i s’allargaran fins al 12 d’agost. El muntatge és ambiciós perquè té un ampli repartiment: Emma Vilarasau, David Selvas, Carme Fortuny, Ferran Rañé, Àlex Casanovas, Àngels Gonyalons i Eduard Buch. El paper de la filla malalta apareix gravada. És la solució de la directora per evitar la “truculència”. Garanteix que el tall arriba al cor.
La resposta planteja, a partir d’una peripècia d’una parella d’escriptors en crisi que són a punt de vendre’s tot el seu arxiu per sortir de les estretors econòmiques a través d’un agent amb contradiccions ben humanes, els dubtes existencials de sobreviure a la soledat amb la parella, els pares, els amics i una filla. En una tarda de diumenge assolellat es produeix aquesta trobada en què, aclareix Vilarasau, “no passen grans coses”, però s’intueixen relacions dels personatges.
Sílvia Munt serà per tercer any al Grec després de l’èxit d’El preu, d’Arthur Miller (estrenat el 2016 i reposat el 2017, al Goya). La directora celebrava que per primer cop un director d’un festival s’hagués interessat per veure què podia coproduir-li, assegurava, “en tota la meva carrera artística”. El seu debut teatral va ser el 2005 amb Surabaya, de Marc Rosich. Des de l’any 1998 havia dirigit curts i documentals.
