D’estrella a immigrant
Julia Solomonoff s’inspira en les seves vivències de cineasta argentina que buscava com guanyar-se la vida a Nova York per dirigir ‘Nadie nos mira’, premiat a Tribeca
“No he volgut donar una visió romàntica i edulcorada de Nova York perquè és mentida”, explica a El Punt Avui Julia Solomonoff per telèfon des de la ciutat dels gratacels. “A les pel·lícules s’hi poden veure lofts que valen10.000 dòlars al mes, i la protagonista potser hi viu sola i es dedica a la dansa. Ens fan sentir a tots idiotes, però en realitat, si viu en un loft així, el comparteix amb vuit persones.” La cineasta, nascuda a Rosario el 1968, hi va anar a estudiar de jove i ara hi viu. Nadie nos mira, que s’estrena avui als nostres cinemes després de passar pel festival D’A, és el seu tercer llargmetratge (abans va fer Hermanas i El último verano de la Boyita), i va valer al protagonista, Guillermo Pfening, el premi al millor actor del Festival Tribeca, promogut per Robert De Niro.
Pfening hi interpreta Nico, un actor televisiu famós a l’Argentina que, després de fracassar en la relació amorosa amb un altre home, s’instal·la a Nova York i busca com guanyar-se la vida, com a actor i amb petites feines per sobreviure, com fer de cangur. Allà s’acostuma al fet que ningú el miri, com diu el títol. Viatjar allà on no ets ningú “és un exercici d’humilitat molt important”, diu la directora. “No està gens malament clavar un cop a l’ego de tant en tant. Si Nico s’hagués quedat a Buenos Aires, hauria estat menys adult i segurament més mal actor. Aprèn coses molt valuoses en aquest recorregut de creixement. La falta de risc mai porta al descobriment. Qui no arrisca no guanya.”
Film autobiogràfic
Julia Solomonoff s’ha inspirat en la seva pròpia experiència: “Vaig venir fa vint anys a Nova York amb una beca Fulbright i vaig treballar de cangur, vaig fer un munt de petits treballs... Vaig tenir una experiència bastant propera a la de Nico, tant emocional com pràctica. Va ser el 2001, un any molt crític a Nova York i també a l’Argentina. Vaig tornar al meu país i hi vaig viure un període creatiu molt ric, de gran creixement creatiu personal i polític, vaig tenir dos fills, vaig fer dues pel·lícules...”
El final de Nadie nos mira no és de happy end de Hollywood. “Tinc una mirada entre crítica i escèptica del que és l’èxit. Una producció de Hollywood acabaria amb Nico fent de protagonista en una pel·lícula enorme, però jo crec més en un final de creixement, més satisfactori i versemblant. Apel·lo més al creixement personal que a l’èxit o fracàs professional, que és una idea més externa.”
Molts emigrants es poden veure reflectits en la pel·lícula. I no només argentins. El finançament del film prové de Colòmbia, l’Argentina, el Brasil, Espanya, França, el Líban i els Estats Units. “Això ja em va fer pensar que no era una pel·lícula amb una mirada local, transmet moltes experiències de moltes migracions.” I en estrenar-la es va confirmar que molta gent s’hi veia reflectida: “Fas una història personal sobre coses que penses que només t’afecten a tu, i quan comença a circular t’adones de la quantitat de vides que toca.”
Un cangur home
El protagonista fuig dels cànons. “Més important que fos homosexual o no –diu la directora–, era que fos un home i no una dona, i que fes de cangur. Té a veure amb canvis polítics i demogràfics, amb les famílies monoparentals... Tradicionalment les mainaderes han estat dones, i ara, amb les famílies de mares solteres, apareix una figura que em sembla atractiva de l’home que cuida nens. Venint, com ve ell, d’un fracàs amorós, de seguida projecta la idea que aquest nadó és una mena de fill desitjat.”Isabel Coixet és amiga de Julia Solomonoff i és coproductora del film. “Va ser una gran ajuda, és un honor i un plaer que m’hagi donat suport com a productora. Ha estat molt generosa i molt respectuosa amb els meus punts de vista.”
