Cultura

La mestra que tots voldríem

Els holandesos Petra Lataster-Czisch i Peter Lataster estrenen el premiat documental ‘Miss Kiet’s children’

Fa quinze anys, el documental de Nicolas Philibert Ser y tener (Être et avoir) va obtenir un èxit internacional sense precedents en el gènere. Petra Lataster-Czisch i Peter Lataster, una parella de documentalistes holandesos que fa 29 anys que treballen junts, van quedar impressionats per aquell film sobre un mestre d’escola rural i van decidir actualitzar la fórmula. “Être et avoir va ser la inspiració, volíem fer una pel·lícula així, 15 anys més tard, ambientada a Holanda”, explica Petra Lataster-Czisch. El seu marit, Peter, hi afegeix: “Vam pensar que seria bonic fer-ne una versió moderna, que reflectís més les circumstàncies d’avui en dia. Être et avoir és molt nostàlgica, ambientada al camp, amb una classe molt petita, potser en una de les darreres escoles d’una sola classe, amb un sol professor... Vam pensar que estaria bé un film amb la mateixa actitud, però que presentés la vida i les qüestions d’avui en dia.”

El resultat d’aquest plantejament és Mrs Kiet’s children (Els nens de la senyoreta Kiet), un documental que, després d’obtenir la Menció Especial del jurat al Docs Barcelona i diversos premis en altres festivals, arriba avui als nostres cinemes. Enceta així el Pack Màgic-Fòrum, una nova línia de la distribuïdora Pack Màgic de films que “promouen un cinema per debatre, reflexionar i qüestionar aspectes relacionats amb la societat contemporània”.

Professora fantàstica

Petra i Peter volien fer “una pel·lícula sobre una professora fantàstica” i van contactar i rebre cartes dels directors de diferents escoles. “Una era meravellosa, una mena de carta d’amor de dues pàgines sobre Miss Kiet, explicant la seva feina”, recorda Peter Lataster. “Només vam passar deu minuts a la classe de Miss Kiet i ja vam saber que seria la protagonista de la nostra pel·lícula –diu Petra–, perquè l’atmosfera era emotiva, veies que als nens els agradava molt anar a aquesta escola i aprendre a la seva classe.”

Els sis o set alumnes en què centra l’atenció el documental són refugiats sirians acabats d’arribar a l’escola. Kiet Engels és estricta amb ells, però no severa; és afectuosa, però no tova, i tracta cadascun d’ells amb un gran respecte. “Per a aquests nens refugiats –comenta Petra–, més que per als nens holandesos, és important que els donin estructura i disciplina. Miss Kiet és molt pacient i amable, però al mateix temps molt exigent. Els nens també l’estimen perquè ella creu en la seva capacitat de fer bé les coses.” “Una de les claus –hi afegeix Peter– és que es pren cada nen de manera molt seriosa, i quan està amb ell es concentra, li mostra el seu valor, i en aquell moment, està completament i exclusiva dedicada a ell. Crea una atmosfera segura per als nens, se senten com a casa a la classe, sense perill. La professora és allà per ajudar-los, se senten còmodes i llavors poden aprendre.”

Naturalitat

Sorprèn la naturalitat amb la qual es comporten els nens, que només són filmats al pati i a la classe, amb una càmera a l’altura dels seus ulls, com si l’espectador fos un alumne més assegut davant. “Això és el que fa que t’identifiquis amb ells”, diu Peter. Ells no miren a la càmera. “Va ser fàcil aconseguir-ho –explica Petra–, estaven tan absorts amb la nova classe i professora, els companys nous, una llengua nova, que no feien cas de la càmera. Pensaven que a cada classe hi havia una càmera.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.