Cinema

David Trueba

Director de cinema

“Als 40 s’esgoten les excuses”

És curiós l’allunyament absolut de la realitat que està vivint el cinema i la televisió

Després de triomfar als Goya amb Vivir es fácil con los ojos cerrados (2013), David Trueba (Madrid, 1969) torna a la ficció i a la carretera amb Casi 40, una road-movie sobre una cantant (Lucía Jiménez) que fa una gira per llibreries i bars de petites ciutats de Castella acompanyada d’un amic de joventut (Fernando Ramallo). Tots tres, Trueba, Jiménez i Ramallo, van debutar el 1996 al cinema amb La buena vida i es reuneixen de nou en aquesta pel·lícula sobre vivències quotidianes més que aventures, protagonitzades per un home i una dona que s’acosten a la frontera dels 40 anys.

‘Vivir es fácil con los ojos cerrados’ també era una ‘road-movie’. Li agrada aquest gènere?
Més que un gènere és una forma narrativa que ja ve de la literatura, les dues novel·les més formidables que s’han escrit mai són El Quijote i Jack el Fatalista de Diderot. Posar les persones de viatge vol dir que renuncies a explicar la seva vida quotidiana per exposar-les a les vicissituds del canvi. A Casi 40 és un altre cas particular, que és un viatge de dues persones que parlen i es relacionen. No és que hagi agafat gust a les road-movies, són fils narratius que estan a la teva disposició i els utilitzaràs tots si tens la sort de fer una carrera llarga.

Per què li agradava aquest fil narratiu per a aquesta història?

En aquest cas, és una manera d’aïllar una història del passat que torna per ser resolta. Els dos personatges tenen una relació amb el passat molt diferent: un, el personatge masculí, l’ha idealitzat, i l’altre té una relació més natural amb el temps que ha viscut. Els dos han renunciat a coses i segurament n’han traït algunes altres.

Quan s’acosten els 40 anys, ja sap que alguns somnis no es compliran?
El que passa és que et queden menys excuses. Amb 20 anys és fàcil dir “em queda molt temps al davant”; amb 30, “encara hi soc a temps”, i als 40 s’esgoten les excuses. Per això és tan transcendent aquesta edat. Totes les edats tenen la seva complicació i transcendència, però aquesta segueix sent icònica.
Li agrada la producció petita? Ve a ser com música de cambra, en contraposició a la simfònica.
Hi ha un moment en què fins i tot el músic més sofisticat, inquiet i artificiós fa un disc cantant sol o amb el piano. En literatura és més habitual poder fer-ho, perquè l’elecció del format és més lliure. El cinema és una mena de batalla en què hi ha un motlle per a tots, una única talla. Però a vegades ens oblidem que es pot fer una pel·lícula que soni com un disc de solista de piano. En pintura hi havia un concepte que m’agrada molt que és el capritx: un motiu que no sol ser un dels temes habituals, però que sovint són els quadres preferits dels pintors. Jo crec que hi ha aquesta necessitat de fer aquest capritx, aquesta petita composició més íntima, més de cambra, en contraposició a la superproducció. Tots els directors tenim ganes de fer-la, però no tots tenim el coratge, perquè et sents massa despullat. I el mercat és el mateix, s’estrena igual que una pel·lícula de 30 milions d’euros.
Un dels temes que es planteja és el de l’èxit. Està molt present, en la vida dels músics, com la protagonista, i en la dels cineastes?
Sí, està molt present pel que fa a la supervivència professional, té molta rellevància. Jo crec que la gent intel·ligent no persegueix l’èxit, però sap que si l’aconsegueixes és més fàcil prosseguir la teva carrera, i en aquest sentit, se sent reconfortat quan l’obté. Però a vegades l’èxit t’esclavitza, et converteix en una persona més previsible per no perdre això que has guanyat. I el fracàs et dona el desig d’aventurar-te en alguna cosa nova. S’ha dit sovint que són les dues cares d’un mateix farsant i alguna cosa de veritat hi ha en això: res és el que sembla. La gent se sorprèn quan algú de molt èxit se suïcida o desapareix. Es pregunta com pot ser, quan ho té tot, però el que creus que és èxit, sovint ni tan sols ho és. I els que tenen una ambició desmesurada per fer coses que agradin sempre es queden a mig camí. Pots tenir èxit comercial, però no saps si el que fas tindrà transcendència al cap de vint anys.
‘Casi 40’ parla de coses que desapareixen: mapes, diaris de paper... És una pel·lícula nostàlgica?
El que hi ha és la pèrdua del teu paisatge. Per a nosaltres hi ha coses que formaven part del paisatge i que veus morir, com un arbre que sempre has vist, o una casa que sempre ha estat al teu barri i cau. És difícil definir exactament quines sensacions et provoca. No crec que darrere això hi hagi d’haver la creença que tot el passat va ser millor, però canvia la teva forma de viure i mai saps si és pel teu bé o per un altre interès. Quan desapareixen els diaris de paper, les cartes o els llibres, no és pel desig de la gent, hi ha interessos econòmics. Vivim un constant estira i arronsa entre present i passat, i en un moment donat alguns es van precipitar en dir que coneixien el futur. I ara hi comença a haver una certa sensació que els futuròlegs han fracassat. Coses que estaven mortes i enterrades resulta que viuen i la gent les reivindica.
El film parla de petites coses que ens poden passar a tots...
Jo volia que a Casi 40 passessin coses molt quotidianes, normals, que curiosament no surten gairebé mai al cinema i la televisió. És curiós l’allunyament absolut de la realitat que està vivint la ficció. Les sèries o són de gènere, que ja comporten per si mateixes uns arquetips, o són d’època, transformada al gust del contemporani. El segle XVII dels nostres dies és diferent del de fa 20 anys. Veig molt poca entrada de coses actuals a la ficció, de la vida laboral, familiar, sentimental d’avui en dia. I són coses que m’encanta veure.
La frontera entre amor i amistat és molt permeable?
Sí, perquè les cronologies personals no són idèntiques. Les aspiracions i expectatives entre un i l’altre sovint no concorden, i això genera conflictes. Hi ha moltes variables sobre aquesta falta de sincronia, i es poden trobar relacions de tots els colors.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda