La deslocalització d’una tradició

Aquesta setmana ha transcendit que Fotogramas, revista fundada a Barcelona l’any 1946, es traslladada a Madrid. Més enllà de la lamentable pèrdua humana, l’acció és un clar atac a una revista barcelonina de referència. Com tota deslocalització, el trasllat a Madrid té uns clars motius econòmics i va lligat a la crisi que viuen les publicacions en paper. Hi ha qui diu, però, que el problema no és econòmic. Fotogramas va a Madrid perquè, als representants del grup Hearts –propietaris de la revista–, els costa entendre que la revista fos a Barcelona quan la institució del cinema espanyol és a Madrid.

També hi ha qui parla de la mort de la cinefília, del seu reciclatge cap a altres formats i, sobretot, de la discreta funció que té la crítica de cinema en el món actual. Tot plegat, ens porta a lamentar profundament la pèrdua que representa la deslocalització i ens ajuda a qüestionar, un cop més, per què les grans multinacionals neguen qualsevol mena de tradició.

Entre els nombrosos comentaris que han aparegut a Facebook sobre la deslocalització de Fotogramas, un dels que ha generat més debat ha estat escrit pel crític –i amic– Carlos Losilla, que es preguntava quin paper podia jugar avui la crítica de cinema, després que des de fa uns anys s’hagués minimitzat i menyspreat la seva funció.

La seva reflexió partia del cinema per demostrar com en els darrers anys el pensament crític en l’àmbit cultural ha viscut una història de pèrdua progressiva. En pocs anys, s’han perdut posició, espai i influència del discurs. Personalment em costa molt separar la crítica del periodisme, perquè són dos fenòmens lligats. Dins el periodisme cultural, la crítica ha estat un espai de llibertat davant els interessos de les indústries culturals. La crítica ha marcat distància des de la subjectivitat de l’anàlisi. La crítica, però, s’ha anat sentint cada cop més marginada i ridiculitzada. Els departaments de premsa prefereixen el treball del periodista especialitzat que fa una entrevista a un creador, i fa publicitat d’una obra, que l’article del crític que pot articular una determinada opinió que pot ser adversa als interessos de la indústria.

La llibertat per establir una opinió és bàsica, però el crític no és només un jutge privilegiat, sinó algú que contextualitza, que interpreta o que posa en relació determinats discursos per ajudar a entendre millor què és una determinada obra i quin paper juga en l’esfera cultural.

El crític no és un apòstol del gust, sinó un mestre d’escola que ajuda a pensar críticament. Actualment la crítica està davant múltiples crisis. Per una banda, estem immersos en aquella societat, denunciada per Pier Paolo Pasolini, que minimitza el paper alliberador de la cultura com a eina per al pensament. Però també estem davant un periodisme que viu les seves hores més baixes.

La pèrdua és una pèrdua moral, però també el símptoma d’una mutació. En els darrers 30 anys, la cultura, la crítica i el pensament han perdut moltes coses però, probablement, ha arribat el moment de replantejar-se què pot fer la crítica davant d’uns mitjans de comunicació que es transformen en una altra cosa però que encara no saben què serà aquesta cosa nova. Cal inventar moltes coses, però també cal perseverar. Sempre hem de tenir present, tal com deia Oscar Wilde, que no hi haurà mai art sense crítica perquè tot gest artístic necessita algú que des d’una altra posició sigui capaç de jutjar-lo. Quan els grecs van crear la tragèdia, Aristòtil va escriure la Poètica.