Crònica
inauguració Grec
El joc de les cadires
L’aire de Peter Brook amb el moviment zimbrejant a càrrec de Marina Mascarell centra la proposta de Broggi
L’Amfiteatre Grec estrena cadires. És una de les sorpreses agradables d’aquesta edició a la muntanya de Montjuïc. En aquests temps convulsos de política judicial i judicialització política el joc de les cadires és incessant. Per exemple, aquest any, per primer cop ocupaven dues dones els seients presidencials amb la presència de l’alcaldessa Ada Colau i la consellera de Cultura Laura Borràs. Aquest any, a més, la gala (i les altres sessions de l’espectacle inaugural) El poema de Guilgamesh (fins dimecres) arrenca a les nou del vespre. Que ningú es pensi que és una nova jugada per a la normalització europea. Simplement és una opció del director Oriol Broggi per incloure el capvespre a l’evolució dramatúrgica, com ja va fer Peter Brook en el mític Mahabharata. Els focus van guanyant pes amb la foscor i també el vídeo que, projectat sobre la mateixa pedrera de Montjuïc, totalment despullada i sobre la sorra, construeix unes ombres monstruoses en algun dels capítols d’aquest conte ancestral, poema èpic del bressol de la civilització entre el Tigris i l’Eufrates..
El jardí en plena floració superant un altre vespre xafogós, que va refrescant a mesura que avança la nit. Amb la festa de l’arribada de l’estiu, com era habitual. Aquest any, però, amb un endarreriment de 24 hores més (abans de la direcció artística de Ramon Simó el Grec arrencava al voltant de la revetlla de Sant Joan) per evitar la contaminació acústica evident amb el concert de Guns n’Roses de diumenge al vespre a l’estadi Olímpic Lluís Companys, a Montjuïc. Al vespre, els ventalls no cessaven. Amb la foscor i l’èpica ben narrada, es van anar guardant. D’entre la colla d’artistes que celebraven la inauguració ahir destaquen Pere Arquillué, Jordi Banacolocha, Àngels Bassas, Àlex Casanovas, Pablo Derqui, Julio Manrique, Lluís Marco, Pau Miró, Josep Maria Pou o el cineasta Albert Serra.
Els actors de La Perla29 han sumat a la seva tradicional sorra i túniques de colors càlids un moviment fimbrant, una proposta magnètica de Marina Mascarell. Oriol Broggi, com ja va fer amb La mort d’Ivan Ilitx o amb Bodas de sangre, disposa que els actors comparteixin personatge, d’una manera tan orgànica com natural. Aquest joc multiplica els tons de veu d’un mateix vers que, en els moments més lírics, van reproduint com un mantra (Màrcia Cisteró, Toni Gomila, Sergi Torrecilla, David Vert i Ernest Villegas). Hi ha molt orientalisme (de nou) en aquesta posada en escena de La Perla29. Com Peter Brook, els actors se serveixen dels elements mínims (canyes, i la música en directede Yannis Papaidanndu). Són petites aportacions que permeten donar uns certs atractius a un text reiteratiu, vers que troba l’amic en el rival o la civilització en el sexe més primari
. Si la inauguració del Grec és la festa d’estiu de la cultura, Broggi també ha volgut que ho fos per a La Perla29. Perquè ha convidat molts col·laboradors per completar alguns secundaris o el treball del cor. Fins i tot, hi actua personal de l’oficina, per compartir el compromís i el gaudi d’aquesta representació. Per això, aquests dies no s’han programat sessions de Bodas de sangre (ha tornat a fer el ple i sembla que ja es programa una arrencada al setembre per la gent que s’ha tornat a quedar sense entrades per a aquest espectacle) a la Biblioteca de Catalunya. Així, actrius com Clara Segura o el mateix cavall poden cavalcar sobre el sorral del Grec. Tot és fluid, el capvespre, porta a la nit; la inauguració del Grec, en un mes ple d’activitats escèniques escampades per tota la ciutat (tot i el protagonisme evident de Montjuïc). L’orientalisme quasi contemplatiu d’emular la natura celebrar-la incita a entendre que el canvi de butaques (formal i metafòric) és incessant. L’home ha de saber canalitzar-ho i viure-ho amb un gaudi íntim. Només si les persones, les actituds i les situacions polítiques canvien, poden millorar. D’altra manera, la humanitat seria presa d’un malson, com el de Prometeu o com el de Sísif. Broggi, pausadament, traça un camí al sorral de Montjuïc.