Filosofia i hormones
Sergi Portabella debuta com a director amb ‘Jean-François i el sentit de la vida’, una ‘road movie’ sobre dos adolescents que fugen a París buscant Albert Camus
“Per molt especial que siguis, trobaràs respostes en els llibres”, afirma Sergi Portabella
“El llibre és una finestra que s’obre a molts mons possibles, a gent a qui li passen les mateixes coses que a tu.” Sergi Portabella (Barcelona, 1980) creu en el poder dels llibres i li semblen especialment interessants per als adolescents. Ho comenta en una entrevista a El Punt Avui amb motiu de l’estrena, abans-d’ahir, del seu primer llargmetratge, Jean-François i el sentit de la vida. “L’hora de descobrir el món és molt important. Quan era petit i en la primera adolescència, el meu món era la família, l’escola, el lloc on anava a estiuejar... Si les preguntes i inquietuds que tens no troben resposta en aquest entorn immediat, et sents una mica sol. Però, per molt especial que siguis, trobaràs respostes en els llibres.”
A ell el van ajudar a entendre el món i, de pas, a lluitar per objectius més prosaics: va començar a llegir als 14 anys per acostar-se a una noia que li agradava i que era lectora. “No he fet una pel·lícula autobiogràfica –precisa–, però es basa en sensacions, en sentiments de quan era nen, en l’època de descoberta.”
Jean-François i el sentit de la vida està protagonitzat per en Francesc (Max Megías), un noi de 12 anys. Assetjat a l’escola pels companys, troba refugi en el llibre d’Albert Camus El mite de Sísif, que li recomana el seu psicòleg (Pau Durà), i fuig en direcció a París per intentar trobar el filòsof, ignorant que va morir el 1960. La Lluna (Claudia Vega), una noia de 17 anys que busca un noi, s’afegeix a l’escapada en un cotxe que condueix sense carnet. Sergi Portabella ha escollit El mite de Sísif perquè “tracta molt directament sobre el sentit de la vida”. “És un llibre molt curt, que intenta respondre la pregunta de si viure val la pena o no. Sovint, s’associa l’existencialisme al pessimisme, però aquest llibre dona un missatge positiu i vitalista: la vida val la pena pel fet mateix de viure-la.”
Connectar amb una obra
La ignorància sobre Camus és un mecanisme narratiu utilitzat amb intenció per Sergi Portabella, que és també guionista del film: “A vegades, les obres clàssiques t’arriben amb tota una informació prèvia: de quina època és, com va afectar el món... Això et pot distanciar de l’obra. Enfrontar-t’hi sense context, perdre-li el respecte, fa que la comunicació sigui més directa. No es tracta tant de si va ser important en el seu moment com de si et parla a tu i hi connectes.”
La inspiració inicial de la història té a veure amb un record infantil, diu el cineasta: “Recordo una història que vaig veure en les notícies quan era petit, però no estic segur si és real, o si ho vaig entendre bé. Un noi i una noia d’algun lloc de l’Estat espanyol havien desaparegut i els van trobar a la costa de Portugal, on havien anat amb un cotxe robat. En aquell moment, em va fascinar la història. Sempre havia tingut la idea de fer aquesta road movie, un viatge de dos menors en un cotxe, sense carnet de conduir.” El gènere dels viatges per carretera li encanta, “és una manera molt bonica d’exterioritzar el que és un viatge interior i de descobriment”.
Amor i filosofia
Els dos adolescents fan un viatge interior i exterior que venen marcats per les hormones (en Francesc, que es fa dir Jean-François, s’enamora de la Lluna, que alhora busca un noi) i per la filosofia existencialista. “Un adolescent està en un moment en què passa a formar part del món dels adults i vol trobar un sentit a tot. Aquí, la filosofia és molt interessant, perquè t’ensenya que hi ha molta gent que s’ha fet aquestes preguntes abans, i s’estableix un diàleg entre les preguntes que ens fem i les que s’han fet abans els pensadors al llarg de la història.”
