Guanyar per KO
Giulia Alberico presenta la novel·la breu ‘La casa de 1908’, narrada des del punt de vista de l’habitatge
“Hi ha molt de l’autor quan escrivim, és com un somni, que el fas tu. No és real, però és cert”
Giulia Alberico viu a Roma però va néixer, el 1949, a San Vito Chietino, una localitat amb platges estiuenques banyades pel mar Adriàtic, a uns 250 quilòmetres a l’est de la capital italiana. No li costa oferir als interlocutors somriures perllongats, d’expressió i, sobretot, de mirada. Parla de manera serena i es declara implicada i preocupada pel gir a la dreta de la política del seu país, per la crisi dels immigrants, pels problemes de feina i habitatge que pateixen els joves...
Ha treballat molt en projectes d’incentivació a la lectura. “Sobretot en edats entre els 14 i els 19. Em vaig adonar que no llegien el que els venia de gust i els vaig proposar títols de pulp. Van fer un desenvolupament esglaonat i, de mica en mica, nois que no llegien van arribar al Kafka de La transformació”, comenta.
Ha visitat Barcelona per presentar La casa de 1908, publicada per Minúscula amb traducció de César Palma. És un dels tres relats, o novel·les curtes, que formen Madrigale, el seu debut tardà, publicat el 1999 i encara vigent al mercat italià.
Valeria Bergalli, que creu a fons en les obres que publica amb un entusiasme racional, com fan els bons editors, comenta que a Minúscula volen “donar espai als textos breus, publicats amb dignitat, subratllant la qualitat”. “Per això no hem publicat la trilogia sencera; vam triar La casa de 1908 perquè reuneix la majoria dels elements literaris d’Alberico”, aclareix.
La narradora és la casa
El punt de vista narratiu és original: el de la casa. La casa veu, escolta i explica les relacions de les diferents generacions de la família que l’habita, entre ells i amb els objectes. I també de la història, perquè ens parla del feixisme. De fet, la família que hi viu és feixista i manté veïnatge amb famílies socialistes. La casa observa i narra. Sense jutjar, sense valorar. I amb les limitacions lògiques: no es mou i, per tant, no veu més enllà del carrer. El que posa en marxa la narració és l’anunci que serà venuda.
Bergalli detalla: “Alberico mostra respecte pel lector, perquè li atribueix una sèrie de coneixements i, sense necessitat d’assenyalar-ho amb el dit, parla de temes com ara la nostàlgia i la mort, i dels objectes que ens sobreviuran. Què passarà amb els objectes en què hi hem abocat sentiments?”
“La casa existeix, tot i que no és ben bé com la mostro. És evident que hi ha molt de l’autor quan escrivim, és com un somni, que el fas tu. No és real, però és cert. És un joc”, comenta Giulia Alberico.
“Escric des de sempre. Als quatre anys ja llegia i escrivia, no perquè fos superdotada, sinó perquè el pare estava a Caracas i la meva mare era mestra i no em podia deixar amb ningú, així que em duia amb ella a l’escola”, comenta l’autora. Aposta pels textos breus perquè creu en l’art de retallar. “Bioy Casares deia que la novel·la et guanya als punts i el relat per KO”, recorda.
Sobre l’obra que presenta assegura que no ha volgut “fer un relat sentimental ni ensucrat, però sí harmoniós”, i afegiríem que precís, sensual i ple de matisos.
És una persona molt llegida, amb una certa predilecció per “la literatura del sud dels Estats Units”. I cita autors com ara Yourcenar, Sherwood Anderson, Faulkner, Steinbeck, Capote, Lampedusa...
Perles cultivades
Al llarg d’una conversa distesa deixa anar perles com ara: “Treballo com un fuster, no tot és imaginació, també cal estructura”; “Escric per ordenar el meu interior”; “La narració et permet anar fins a abans de néixer i més enllà de la mort”; “Una vida és molt curta i les novel·les ens permeten viure’n moltes”. Sense dubte, és una autora com una casa.
