Cultura

Crítica

música

Pearl Jam, nascuts per córrer

El concert va ser una ocasió d’or per a aquells que han perdut la fe en el rock

Doncs sí, el rock pot ser encara també una celebració en comunitat. Una empresa col·lectiva en què, tant els que són a dalt com els que són a baix de l’escenari, acaben convençuts d’estar realment compartint alguna cosa plegats. Ho posa en relleu cada vegada que actua Bruce Springsteen i ho posa en relleu, també, Pearl Jam, que dimarts al Palau Sant Jordi (entrades exhaurides poc després de posar-se a la venda el passat mes de desembre) van implantar una litúrgia, per cert, en bona mesura evocadora a la del Boss: concert de tres hores; discursos amb afany desmitificador del seu cantant; repertori imprevisible (només Pearl Jam i Springsteen són capaços de començar un concert de masses amb una cara B) i llums encesos per atacar els bisos finals (el que, per al de Nova Jersey, representa Born to run, per als de Seattle ho fa Alive).

Dir “concert” al que va fer Pearl Jam a Montjuïc, dotze anys després de la seva darrera visita a Catalunya, és, doncs, fer curt. Ocasió daurada perquè els qui han perdut la fe en el rock poguessin redimir-se, la compareixença del grup (últim supervivent entre els grans de l’era grunge) va ser abassegadora des del primer sospir (Long road, fruit de les sessions d’enregistraments del grup amb Neil Young, honorat fa 23 anys com a “padrí del grunge”) fins als últims: una regeneradora versió del Baba O’Riley de The Who i –ves per on– una altra cara B: Yellow leadbetter, part de les sobralles d’un disc, Ten (1991), del qual dimarts van sentir-se set cançons d’empremta generacional: Even flow, Jeremy, Once, Porch, Black, Alive i Oceans, que Eddie Vedder (cantant del grup, en un gest que també seria propi de Springsteen) va dedicar a un noi mexicà que tenia entrades per al concert però que va morir en una operació a cor obert.

Pròxims malgrat tocar davant 18.000 persones, i continguts quant a desplegament escenogràfic (una dotzena de globus mòbils i dues pantalles de mida normal), Pearl Jam van aconseguir mantenir encesa la flama tot i recórrer també a cançons de treballs discrets (Light years i Nothing as it seems de Binaural; Mind your manners i Lighting Bolt, del seu darrer disc d’estudi) i a peces de Vedder tot sol (Setting forth, Sleeping by myself) i, fins i tot, de la banda sonora, tan incisiva en l’escena de Seattle, de Singles (State of love and trust).

Va ser en temes com ara Corduroy, Given to fly, Daughter, Go, Rearviewmirror i Better man, a més de les cançons de Ten, però, on el concert va arribar als seus màxim grau de comunió. Mike McCready i Stone Gossard (guitarres), Jeff Ament (baix) i Matt Cameron (bateria), a més del teclista Boom Gaspar, mostraven un excel·lent equilibri de fúria i ofici. I Vedder –que va gatzarejar sobre la “merda” de partit de l’Espanya-Rússia, va agafar agraït un dibuix del grup que havia fet un nano de nou anys i va trincar-se una ampolla de vi– va fer creure’ns, en cada mirada, nota i gest, que el rock pot ser encara un lloc on mantenir-nos agafats.

Pearl Jam
Palau Sant Jordi
10 de juliol


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.