Perdre’s dins la ment
Alejo Levis explora a ‘No quiero perderte nunca’ les pors, la pèrdua de la raó i el patiment d’una dona a causa de la malaltia d’Alzheimer de la seva mare
“La creació té molt de catarsi: serveix per expressar coses que tenim atrapades o amagades, emocions que costen d’expressar de forma literal”, opina Alejo Levis (Barcelona, 1978), que estrena avui als cinemes el seu segon llargmetratge, No quiero perderte nunca. “La música, la poesia i la imatge et permeten arribar a llocs on costa molt d’arribar –hi afegeix, en una entrevista a aquest diari–. I sovint el que costa més d’expressar són les pors. Aquesta pel·lícula va sorgir de manera espontània segurament de la necessitat de treure pors fora.”
Unes pors que tenen a veure amb la malaltia d’Alzheimer: “La pel·lícula és bastant autobiogràfica, el que li passa al personatge jo ho vaig viure: la meva mare va morir amb Alzheimer. Moltes coses que li passen al personatge, les culpes que sent, la reconciliació..., em van passar a mi. La pel·lícula va ser per a mi una mena de catarsi, com la del personatge.”
Perduda a la pròpia casa
Aquesta desorientació és un tema que inquieta Alejo Levis: “Em pregunto què sent la gent quan perd la consciència de l’espai i el temps, es desorienta en els records i perd la memòria. Una idea que em va semblar terrorífica és perdre’t en el teu espai més íntim, que és casa teva, el lloc que més coneixes i on menys t’hauries de perdre. I això em portava al cinema de terror, al malson de despertar-se en un lloc i no saber on ets. Aquest moment de pèrdua és molt angoixant.”
Per això el film, sense provocar por a l’espectador, utilitza recursos del gènere de terror. “He descontextualitzat elements reconeixibles per a l’espectador del cinema per utilitzar-los d’una altra manera. La situació és terrorífica i hi ha molts elements del gènere: la casa, el fantasma, la Malena que és una mena de mèdium... Però no busco els efectes del gènere de terror.”
El camí per recuperar el seny passa per una cosa que molts pares diuen als fills alguna vegada en cas que es perdin: trobar-se al darrer lloc on han estat junts. “Per recuperar la mare tal com la vol recordar, per recuperar l’essència que va perdre, busca en una fotografia i és allà on la troba”, diu Levis.
La música té un paper molt important al film: “Té un efecte molt directe en l’espectador, i és una eina que, quan tens la intenció narrativa d’entrar al cap d’un personatge i viure el que està passant ella per dintre, resulta indispensable.”
Tant aquesta pel·lícula com el primer llargmetratge del director, Todo parecía perfecto (2014), es van estrenar al Festival de Màlaga. Alejo Levis també fa classes de cinema i té una remarcable carrera com a dramaturg. Aquest any ha estrenat amb èxit, a la sala Flyhard de Sants, l’obra Life spoiler, protagonitzada per Bruna Cusí i Vicky Luengo, i tenen previst tornar-hi i fer una gira. Al setembre, estrenarà al Club Capitol una obra còmica que li han encarregat amb Bruno Oro.
