Teatre Lliure, nova etapa

El Teatre Lliure viu aquests dies xafogosos de Grec un rebombori intestinal. Que acabarà, sigui com sigui, amb una nova etapa per al teatre que va fundar Fabià Puigserver el 1976. Tot arrenca en la decisió del patronat d’oferir un tercer mandat (a partir del 2019/20) a Lluís Pasqual (satisfets per la programació, l’ocupació i per haver superat el tràngol de la crisi econòmica amb l’aposta ferma de l’Ajuntament per cobrir les reduccions de les ajudes d’altres institucions). L’acord es plantejava com una mena de pròrroga de dos anys, temps en què (com el mateix Pasqual explicava en la roda de premsa de presentació de la temporada 2018/19) s’acordaria una nova forma de gestionar el teatre. Un cop resolt, ell marxaria. Ahir, l’assemblea de treballadors va decidir encarregar un estudi de riscos psicosocials per tal de vetllar per la salut i la integritat de tothom, i demana a la Fundació Teatre Lliure que posi en marxa els mecanismes que cregui convenients en el marc de la llei de prevenció de riscos laborals.

Segons membres de la junta rectora del patronat, és evident que cal una revisió dels estatuts. Que revisin, per exemple, els límits en els mandats de la direcció, però també del mateix patronat. Quasi paral·lelament, van començar a aparèixer denúncies de sentir-se maltractats durant els assajos, “impunement” comentava per Facebook l’actriu Andrea Ros. La bola s’ha anat viralitzant a les xarxes, encegadorament. I s’ha convertit en un conflicte entre dos bàndols, un punt fratricida.

Certament, bona part de l’evolució del Lliure s’ha fet a cops de timó radicals. Ho va ser quan van oferir la direcció a Rigola. O quan Homar o Pasqual (per raons ben diferents) van deixar el Lliure, aparentment, orfe. Paral·lelament, durant les primeres dècades també ha patit per uns pressupostos migrats. Ara, després de més d’una dècada tranquil·la (el canvi de Rigola per Pasqual no va agradar a tothom però va ser ben acceptat, malgrat tot), es torna a l’època de terratrèmols. Un centenar d’artistes han signat el suport a Pasqual. Es constaten les confiances però, alhora, es poden intuir les reticències. En realitat, avui el Lliure ha percebut que hi ha dues realitats al seu interior: la veu històrica (que té la veu preponderant en la gestió de la fundació, al costat dels representants de les institucions) i bona part dels seus treballadors. Que s’apoderen, com Andrea Ros, i apunten que el Lliure ha de sumar-se al canvi de paradigma de la societat. En el que coincideix tothom és en la continuïtat que és la més arrelada al públic de la ciutat (des de les catacumbes de la transició) i en l’estima per la institució. Sense venjances, cal trobar tempos i maneres que resolguin el conflicte sense més virulència de la necessària.