Genialitats al Cruïlla
David Byrne sorprèn amb una insòlita posada en escena, l’endemà que Prophets of Rage advoquessin per una “Catalunya lliure” en un concert inflamat de fúria
Els exmúsics de Rage Against The Machine van animar la ciutat a “enfurismar-se” un altre cop
Lliçó magistral, ahir al parc del Fòrum, a càrrec de l’eminent David Byrne. L’ex-Talking Heads, en gira de presentació del seu últim disc, American Utopia, va sorprendre el públic del Festival Cruïlla amb un concert fibrós, teatral però, sobretot, insòlit: dotze músics vestits de gris tocant dempeus en un escenari delimitat per tres lones amb fils platejats i desproveït de cables, cadires i amplificadors. Més pròxims, quant a imatge, a una companyia de dansa contemporània que no pas a un grup de música, Byrne i la seva troupe van guanyar-se tothom amb un espectacle generós amb el repertori de Talking Heads (Slippery people, Once in a lifetime, Born under punches, Burning down the house...) que va servir per constatar que les idees art-rock de Byrne –que va comparèixer a l’escenari assegut en un pupitre i amb un cervell a les mans i se’n va acomiadar amb una versió de Hell you talmbout de Janelle Monáe– tenen encara camp per córrer. I, tot i que l’apologia que va fer a favor de votar en qualsevol mena d’eleccions, la fa en cada concert del tour, era difícil que, ahir a Barcelona, les seves paraules no adquirissin una ressonància especial: “Us encoratjo a votar sempre que en tingueu l’oportunitat!”.
Profetes de la ràbia
La nit abans, d’altra banda, va estar marcada, sobretot, per un gran nom: els revoltosos Prophets of Rage, un projecte de tres quartes parts de Rage Against The Machine (el guitarrista Tom Morello, el baixista Tim Commerford i el bateria Brad Wilk, exintegrants també d’Audioslave) amb Chuck D (Public Enemy) i B-Real (Cypress Hill) com a cantants. Furiosos i entregats, van encadenar les cançons més icòniques de la seva antiga banda (Take the power back, Know your enemy, Bullet in the head, Bulls on parades i, és clar, Killing in the name) amb breus incursions també en els cançoners de Public Enemy (Fight the power, Bring the noise) i Cypress Hill (Insane in the brain, Yo quiero fumar). Van irrompre a l’escenari amb la samarreta del Barça, no van deixar escapar l’oportunitat de dir a Trump el nom del porc i van mostrar-se obertament a favor de la independència de Catalunya amb una proclama enganxada al dors de la guitarra de Morello (“Catalunya lliure”) i una altra projectada a la pantalla al final del xou que semblava apel·lar a l’1 d’octubre: Make Barcelona rage again (“Feu que Barcelona torni a enfurismar-se”).
Superbandes i ‘reggae’ majúscul
ÒSCAR PINILLAUna de les apostes de divendres a la nit al Cruïlla va ser Mi Capitán, la superbanda de Barcelona nascuda de la inquietud artística i l’amistat dels seus components i membres de bandes com ara Standstill, Love Of Lesbian o Egon Soda. Sobre els escenaris fan rodar el seu nou disc Un tiro por la salud del imperio. Uns metres més enllà, la britànica Jessie Ware desprenia caràcter i una potència musical inqüestionable. Agraïda amb el públic, exigent amb el seu equip, va donar el 110%, regalant grans moments com ara Alone, Say You Love Me o Your Domino.
L’espai s’anava buidant perquè a l’altre escenari hi havia un dels concerts més esperats pels fans de la música indie. Lori Meyers celebrava al Cruïlla els seus 20 anys, en un espectacle comparable amb el dels grans caps de cartell de música internacional. Ja són pocs els que no han cantat, ballat o taral·lejat algun cop Alta fidelidad, Mi realidad o Aha, han vuelto.
El festival també va tenir moments per al reggae, i amb majúscules. El fill petit de Bob Marley, Damian Marley, va fer despertar els que ja començaven a fer figa a aquella hora de la matinada. A Barcelona, el rei del dancehall va hipnotitzar el gran públic amb peces com ara Welcome to Jamrock, Road to Zion i rescatant himnes musicals del seu pare. Abans que Kygo posés la cirereta de la nit de divendres, amb electrònica del bon rotllo, fresca i sense complexos, The Last Internationale feia el seu repertori de rock sense pels a la llengua. Amb un “Fuck Trump” al casc del guitarrista Edgey Pires, la veu de Delina Paz feia càntics a favor de la revolució popular. El ritme de La Pegatina i el so caribeny de Bomba Estéreo van cloure la nit, abans que sortís el sol.
