Cultura

Sobre la llei dels drets històrics d’Aragó

Arma legal (I)

Aquesta nova llei prepara el terreny per a futures reclamacions judicials

L’11 de juliol passat es va publicar al Boletín Oficial de Aragón la llei 8/2018, de 28 de juny, d’actualització dels drets històrics d’Aragó, que es va aprovar amb els vots favorables del PSOE, Podemos, el PAR, la CHA i IU. Ciudadanos va abstenir-se i el PP hi va votar en contra. Es tracta d’una llei que ha estat notícia perquè es presenta Aragó com una nacionalitat històrica –cosa que no fa la Constitució– i aprofundeix en consideracions de reivindicació nacional, dret foral, institucions històriques i identitat. Com la mateixa llei reconeix al seu preàmbul, l’objectiu és “tratar de afirmar y proteger la identidad aragonesa”.

En bona part, el text lluita contra fantasmes creats per la pròpia classe política aragonesa, ja que parla en diferents moments de combatre la manipulació històrica i lingüística apuntant, tot i que sense dir-ho, cap a Catalunya. És el primer cop que s’incorporen articles d’aquest tipus a una llei del corpus legislatiu espanyol, fet que respon a un caldo de cultiu força tòxic que des de fa temps fa xup-xup a Aragó. En matèria lingüística, a la llei no s’esmenta el català ni un sol cop. Solament apareix l’aragonès com a llengua en què s’expressaven, de manera preferent, les antigues institucions aragoneses. No em semblaria malament si l’objectiu de la llei fos protegir el patrimoni relacionat amb l’àmbit jurídic i foral, però no és el cas. Aquesta és una de les grans incoherències d’aquesta llei, que malgrat presentar-se com un text focalitzat en drets històrics i patrimoni institucional, inclou al seu articulat qüestions que no van incloure’s a la llei de patrimoni cultural aragonès (1999).

I aquí rau la clau de tot plegat. Avui en dia no cal recordar la croada que les institucions aragoneses han desplegat en relació amb el patrimoni artístic conservat a Catalunya, la qual ha propiciat enfrontaments i desencontres, diverses sentències judicials i una imatge inèdita en la història de la museologia mundial, la de la Guàrdia Civil assaltant el Museu de Lleida en plena nit, amb helicòpter inclòs. Aquesta llei és una nova mostra de l’agressivitat i de la profunda politització que pateix el patrimoni cultural a Aragó. No s’han vist esforços similars quan tocava gratar-se la butxaca i adquirir el fragment de retaule de Sixena que ha comprat el Meadows Museum de Dallas per mig milió de dòlars, o per intentar recuperar el més d’un centenar de pintures gòtiques aragoneses subhastades i venudes en els darrers anys.

Ras i curt: en matèria de patrimoni artístic aquesta és una llei que prepara el terreny per a futures reclamacions judicials. Hauria d’estranyar que una llei que és, en essència, de reivindicació nacional, inclogui uns quants articles dedicats a patrimoni artístic, ja que Aragó ja en té una llei específica. Però no estranya. El capítol IV de la llei es titula “Patrimonio político e histórico de Aragón”, títol on s’aprecia una unió de termes que ja és tota una declaració d’intencions. De manera sorprenent, després de parlar de la protecció que es donarà als béns relacionats amb les institucions i el dret d’Aragó, apareix un subapartat dedicat al “Patrimonio expoliado y emigrado”. Què té a veure això amb els drets històrics? Es comenta, altrament, que el poble aragonès té dret a recuperar tots els béns que integren “su patrimonio político, jurídico e histórico que se encuentran fuera de su territorio”. La inclusió del terme “històric”, per tant, justificarà qualsevol reclamació judicial futura, i demostra que això va molt més enllà del patrimoni polític i jurídic.

Tot plegat es confirma al punt següent, que grinyola en relació amb la temàtica de la llei, ja que parla de la necessitat de fer actuacions per recuperar els béns aragonesos conservats al Museo Arqueológico Nacional de Madrid, al Museu Nacional d’Art de Catalunya, al Museu de Lleida i al Centro Documental de la Memoria Histórica de Salamanca. Per què aquestes institucions i no altres que sabem que també custodien nombrosos béns aragonesos? La resposta és ben òbvia, ja que clarament s’albira la rendibilitat política d’aquesta enumeració. Davant d’això, cal preguntar-se: per què una comunitat autònoma que ja té una llei de patrimoni introdueix preceptes d’aquest tipus en un text legal promulgat a posteriori i dedicat a drets històrics? És evident que la resposta es troba en les recents reclamacions judicials sobre l’art de la Franja i Sixena. És allò del Pisuerga i Valladolid. I s’aprofita per preparar el terreny i donar arguments ad hoc als jutges per quan hagin de travar les arquitectures jurídiques de les seves resolucions.

En aquest sentit, l’expressió del desig de recuperació dels béns artístics aragonesos dispersos no és una simple declaració d’intencions, ja que com s’ha vist en els litigis per les obres d’art de Sixena i de la Franja, aquest argument s’ha emprat pels magistrats com a element legitimador. Preceptes d’aquest tipus ja es van introduir en la darrera reforma de l’Estatut d’Autonomia d’Aragó (2007), i a les sentències sobre el cas Sixena s’hi va al·ludir explícitament. Per tant, no caiguem en l’error de considerar-ho innocu, perquè aquestes afirmacions de la llei estan especialment pensades perquè els jutges les puguin emprar en les reclamacions judicials que s’obriran.

Aquest tipus de política s’ha evidenciat en altres qüestions patrimonials que posen de manifest la situació d’indefensió i debilitat que, per exemple, en matèria de subhastes, té la Generalitat dins el seu propi àmbit territorial. Dins de Catalunya, insisteixo. Em refereixo a una sentència del Tribunal Suprem relacionada amb la compra, a Barcelona, d’un fragment de retaule gòtic procedent de Benavarri (Osca) per part de la Diputació de Lleida, que va ser representada a la subhasta per la Generalitat de Catalunya. L’alt tribunal, emparant-se en l’Estatut aragonès, va donar preferència d’adquisició al Govern d’Aragó, a qui es va permetre executar el dret de retracte, això és, quedar-se l’obra al mateix preu pagat per la Diputació de Lleida. I tot això, dins de territori català. Com que la sentència és ferma, crea jurisprudència, amb la qual cosa els interessos aragonesos passen per sobre dels de la resta de comunitats autònomes. Hauria passat el mateix si la subhasta s’hagués celebrat, posem per cas, a Santander i el comprador hagués estat el govern càntabre?

Aquesta llei acabada de promulgar obre el camí perquè es tornin a donar situacions judicials d’aquest tipus, i en continuarem parlant en un segon article.

*Professor de legislació i tutela del patrimoni artístic. Universitat de Lleida



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Panoràmica mundial

barcelona

Més gel per Nadal

Girona

Escultura de 8 metres per a un parc urbà d’art a Calonge

calonge i sant antoni

L’art del sensible

barcelona
CLÀUDIA RIUS
CAP DE REDACCIÓ I DE LA SECCIÓ D’ART DE LA REVISTA NÚVOL

“Només tindrem una cultura forta si ens ho qüestionem tot”

barcelona

El musical del sabater d’Ordis

castelló d’E. / figueres
MÚSICA

Eduard Costa deixarà Els Amics de les Arts

Promoure la ciència

Barcelona

La segona fase dels cinemes Las Vegas

Figueres