Cultura

En la mort de Joaquim Garriga

‘Et in Arcadia Ego’

Li devem la normalització de l’estudi de l’art del Cinc-cents a Catalunya

Que fa poc ell mateix redactés la pròpia biografia intel·lectual i acadèmica a l’útil Diccionari d’Historiadors de l’Art Català de l’IEC inventat per F. Fontbona i B. Bassegoda que és possible consultar a la xarxa, m’estalvia de detallar aquí les nombroses conquestes professionals i les publicacions del nostre tan estimat mestre i amic Joaquim Garriga i Riera (Malgrat, 1945-Barcelona, 2018).

En Quim Garriga ha deixat una obra extraordinària. Homogènia en l’alta qualitat, d’una gran exigència i particularment decisiva i brillant, crec, en dos àmbits temàtics: l’estudi de l’art de l’època del Renaixement a Catalunya i el de la perspectiva. En el primer li devem la normalització de l’estudi de l’art del Cinc-cents a Catalunya, ja que ens n’ha deixat una comprensió completa i perspicaç, que aconseguís d’homologar-lo en qualitat crítica a les millors publicacions dedicades a l’art del període en qualsevol altre territori europeu, Itàlia inclosa, i que deslliurés la producció artística d’aquella centúria de l’estigma de la “Decadència”; tot plegat gràcies a publicacions com ara l’imprescindible llibre L’època del Renaixement. El segle XVI (amb la col·laboració de Marià Carbonell), l’article “L’art cinccentista català i l’època del Renaixement: una reflexió”, o treballs monogràfics com ara la profunda i clarivident anàlisi de l’obra i la biografia de Pedro Fernández, tan a contracorrent de la doctrina majoritària sobre el pintor, publicats al catàleg de l’exposició De Flandes a Itàlia del Museu d’Art de Girona.

Ell, a banda de treure de l’oblit desenes d’obres i de dotar de corpulència històrica nombrosos autors poc o mal coneguts, ens feu notar, per exemple, que a Catalunya més que un “Renaixement” vàrem tenir “renaixentismes”, que el nostre “renaixement” en minúscula era un cicle artístic allargassat fins ben endins del segle XVII i que era de naturalesa heterogènia, manifesta, per exemple, en l’arquitectura, caracteritzada per la pervivència de l’idioma gòtic al costat de l’emergent codi classicista. A més, s’adonà que la percepció que els artesans i el públic de les arts del nostre país tenien de l’art i de la representació era ben diferent de la dels contemporanis italians i que, per tant, per entendre-la calia emprar mètodes i un repertori crític ajustat a aquella idiosincràsia.

La investigació sobre la perspectiva, el segon dels seus àmbits d’excel·lència, va ser, em penso, el seu tema predilecte i el territori en què és més visible la seva potència intel·lectual i destresa crítica. Són unes virtuts ben evidents en articles com el formidable “La Intersegazione de Leon Battista Alberti” o el trencador “Dipingere lontano da Piero: la resa spaziale di Pedro Berruguete e i modi ‘prospettici’ artigianali”. La traducció al català del llibre I del De Pictura (1435) de Leon Battista Alberti dedicat a la intersegazione (la perspectiva artificial) i l’original interpretació que fa del text del colossal humanista i arquitecte del segle XV, així com la reflexió sobre els sistemes perspectius artesanals a la pintura hispànica dels segles XV i XVI, li garanteixen un lloc entre els millors experts en indagar sobre la perspectiva i la relació entre la percepció visual, la mirada i la representació.

En realitat, en Joaquim Garriga excel·lia en qualsevol repte que es plantejava: per la vastitud del repertori crític de què disposava, l’enginy de les seves arquitectures argumentals o la bellesa dels seus relats, basats en una prosa pulcra, rica i elegant. Era capaç de crear esplèndides construccions narratives que també elevava oralment a les aules quan feia l’ofici d’ensenyar, que adorava, a la UB, primer, i a la UdG, després.

Els que el vàrem gaudir com a professor recordarem la seva aula com un territori mític on ell convocava tota la fascinació i la potència cultural del Renaixement: formes de bellesa trasbalsadora, intrèpides aventures temàtiques, la potència dels ideals de l’Humanisme... Allí Masaccio, Donatello, la taula perspectiva o la cúpula del Brunelleschi, la natura geometritzada de Piero, els cossos heroics de Miquel Àngel... se’ns revelaven gràcies a la seva paraula precisa i expressiva i al seu poder narratiu.

Escoltant-lo a l’aula, llegint-lo, acompanyant-lo per les sales dels museus o dialogant hores i hores als despatxos, o xerrant en llargues i amenes sobretaules, descobries la versió més plena de la història de l’art. I convivies amb un universitari que amava la universitat, que la considerava una pàtria (com Roma, com Malgrat, el seu poble). I perquè l’estimava amb tanta passió, la respectava i hi mantenia un ferm compromís ètic. Adorava el seu ofici i tenia un respecte profund pels estudiants. Tant, que mai no malbaratà una sola hora de classe ni dubtà a l’hora d’exigir-los la millor versió d’ells mateixos. I sempre els ajudà a aconseguir-la. I sovint l’obtingué. Llàstima que darrerament el vèiem lamentar-se de com els continguts de les titulacions de lletres es laminaven i se’n degradava l’ensenyament i el prestigi social. Però mai va abaixar els braços i lluità a les aules fins al final. Ha mort essent catedràtic emèrit de la UdG en actiu, pocs dies després d’avaluar l’última assignatura que hi impartí.

En fi: són alguns dels mèrits d’una trajectòria dilatada, fèrtil i plena d’emocions d’algú que mereix ser considerat un protagonista destacat del nostre univers cultural. Ara bé, pels que el vam conèixer, el segell d’en Joaquim Garriga i la fascinació que exercia no provenien només d’aquesta formidable energia acadèmica i intel·lectual. Admiràvem el seu aire socràtic –ell també imantava els deixebles i atreia la passió pel saber–, la bondat que irradiava, la disposició a compartir de grat els coneixements amb qualsevol mena d’interlocutor, la senzillesa i la manca de vanitat, el seu convenciment que calia preservar i transmetre l’immens i preciós tresor cultural llegat per la història i que la cultura era una forma de felicitat, una font per enriquir la vida i fer-la substanciosa. Una manera de garantir ciutadans intel·ligents. Ens impressionava la clarividència i l’agudesa amb què denunciava qualsevol mena d’afectació, de pretensiositat, de presumpció, d’impostura o les actuacions que a parer seu posaven en risc, malmetien o deformaven el patrimoni i la memòria col·lectiva. Va ser sempre un rival dur per als venedors de fum i de mercaderia intel·lectual de segona mà.

Per tot plegat, i pel regal de l’amistat i tantíssimes estones de felicitat compartida, som tants que aquests dies plorem aquest savi bondadós. Jo, ara, tot recordant-lo a classe ensenyant-nos un dels camins de significació del quadre Et in Arcadia Ego de N. Poussin: la mort revela la seva presència en el paradís arcàdic i empeny els pastors a una dolça reflexió sobre la felicitat i la plenitud que gaudí l’ésser humà que guarda el sepulcre, tenyint l’atmosfera de malenconia.

*Universitat de Girona / Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.