Cultura

Crònica

Xavier Castillón

Juanes segueix el seu camí

En una entrevista publicada a la contraportada d’aquest diari, el 15 d’octubre del 2001, deia Juanes sobre la seva relació amb el “boom llatí” del moment: “No tinc res en contra d’aquest fenomen, però jo vaig per un altre camí.” En aquell moment, Juanes –Juan Esteban Aristizábal– tenia 29 anys i havia publicat només un disc com a solista, Fíjate bien, amb el qual havia aconseguit mitja dotzena de nominacions als premis Grammy llatins, després d’haver publicat cinc discos amb un grup de rock força dur anomenat Ekhymosis, al seu Medellín natal. Ara, Juanes té 45 anys i la seva discografia inclou sis discos d’estudi més i un bon nombre de singles d’èxit, amb els quals és relativament fàcil construir un concert de poc més d’una hora i mitja com el que va oferir dimecres al Festival de Cap Roig, amb el públic entregat gairebé des de la primera fins a l’última de les vint-i-dues cançons del repertori.

Ara que vivim un altre boom llatí gràcies al reggaeton i les seves extensions i perversions, Juanes continua anant per un altre camí, el seu, marcat per les seves arrels rockeres –una banda amb dues guitarres, inclosa la seva, més baix, bateria i teclats– i bon gust per les melodies pop amanides amb ritmes llatins no sempre molt evidents.

Juanes va obrir el concert amb apostes segures: un dels seus primers èxits, A Dios le pido, seguit de Fuego, un dels millors temes del seu últim disc, Mis planes son amarte, del qual van arribar a sonar fins a set cançons al llarg d’una nit interestel·lar en què Juanes es va presentar en la pantalla com l’astronauta de la portada de Mis planes..., amb el seu nom traduït també a un hipotètic idioma extraterrestre, sota la imatge impertèrrita d’un alien.

Entre els blocs de temes nous va anar intercalant èxits anteriors com ara Nada valgo sin tu amor, Fotografía i Es por ti, aquestes dues últimes d’Un día normal (2002), el seu segon disc, del qual també van sonar, a més de la inicial A Dios les pido, La paga, La noche i Mala gente, interpretades una rere l’altra, abans d’arribar l’èxtasi col·lectiu amb La camisa negra i Me enamora, com a gran cloenda del concert, abans d’uns bisos no tan lluïts: Volverte a ver, en una versió despullada, només amb piano i veu, Querida i La luz, que –com la recent Ángel– mostra la cara més electrònica i ballable de Juanes. Està bé que experimenti amb noves sonoritats o amb ritmes tradicionals com ara la cúmbia (Oye mujer), però el seu camí és, definitivament, un altre. I té només tres lletres: pop.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Festival de Sant Sebastià

Robar i robar

sant Sebastià

La Porta de l’Infern, oberta de nou

Joan Miquel Oliver
Músic

“Tinc la sensació de ser un nen i estar descobrint el món”

BARCELONA

Contra l’abús de poder

bARCELONA

Damià Escuder, l’utòpic

Girona

Un país de llegendes

girona
Pròxim capítol:80. La verge segrestada (Santuari de Núria, Queralbs)

La vila saquejada

PALAFRUGELL
Crítica
teatre

De línia clara

Sarrià obrirà la vil·la romana del Pla de l’Horta al públic

SARRIÀ DE TER