Cultura

Mirador

Despertar el costat frívol

La segona part de ‘Mamma mia!’ no és cap festa, ha perdut alguna cosa essencial pel camí

L’any 1999, va estrenar-se al West End de Londres el musical Mamma mia, títol que feia referència a un tema del grup Abba que va tenir una gran popularitat l’any 1975. Catherine Johnson, autora de la proposta, va tenir la idea de crear una història d’amor que fos capaç de fondre les diferents cançons del grup Abba i convertir l’escenari teatral en una festa basada entre l’empatia cap a unes cançons i una certa reivindicació de la felicitat en la posada en escena. L’espectacle ha tingut més de 60 milions d’espectadors i continua representant-se a Broadway i Londres. Sense ser un gran musical, ha estat capaç de transmetre el sentiment de somni possible, que resulta essencial perquè la credibilitat s’aparqui i el musical ens traslladi cap a possibles paradisos perduts.

L’any 2008, quan semblava que la proposta teatral estava esgotada, va sorgir la pel·lícula Mamma Mia! No era una proposta ambiciosa, però feia realitat allò que el musical no podia reflectir, l’univers paradisíac de l’illa grega on s’havia refugiat la protagonista i on havia de casar la seva filla jove. La pel·lícula dirigida per Phyllida Lloyd no era gran cosa, però creava un sentiment d’empatia. Més enllà de les seves qualitats i defectes, hi havia una esplèndida Meryl Streep encapçalant un bon repartiment, acompanyada d’una esplèndida Amanda Seyfried i tres senyors madurs –Colin Firth, Pierce Brosnan i Stellan Skarsgård– i sobretot un bon sentit de la festa. La història de la dona que no sap quin dels seus tres amants va ser el pare de la seva filla podia tenir lleugeres connotacions shakespearianes. L’illa dels amors on tenia lloc la història era com el paradís de la felicitat perduda i les estratègies dels personatges per assumir el seu passat establia un joc entre un temps d’esplendor i la nostàlgia d’allò que mai pot tornar.

L’element, però, que feia que Mamma mia! generés una clara simpatia residia en el fet que la pel·lícula acabava traient a la llum el costat hortera que tots plegats portem a dins. Les cançons d’Abba i el desig d’una felicitat impossible de retrobar eren els elements que alimentaven un joc que acabava enganxant l’espectador. Si Meryl Streep era capaç de prescindir de totes les normes, posar-se pantalons acampanats i declarar que també era una Dancing queen, tots plegats també podíem mostrar aquell costat frívol que tot sovint amaguem.

Ara, deu anys després, els productors de Mamma mia! han volgut trobar la gallina dels ous d’or i han rodat una segona part. El pretext argumental és mínim. La mare ha mort. La filla vol obrir un hotel a l’illa i mentre espera els convidats, es recorda la història de la mare, els seus tres amants i la seva arribada al paradís. Tot plegat no explica res que d’entrada no sabéssim i no fa més que ressuscitar alguna cançó que havia quedat al tinter –Fernando, especialment– i tornar a convidar tots plegats a la festa. Curiosament, però, Mamma Mia! Here we go again no és cap festa i ha perdut alguna cosa essencial. Més enllà de la mecànica del guió, plana sobre tota la pel·lícula un sentiment d’incredulitat davant la proposta. Cap dels actors es creu gaire allò que està fent i el resultat és una obra mecànica. Només hem de mirar per un moment l’actuació que du a terme Andy Garcia –l’hereu dels Corleone a El padrí 3–, que fa de mestre de cerimònies de l’hotel. Garcia fa una cara de perplexitat, no sap gaire on s’ha ficat i quan, en els moments finals, es troba davant d’una Cher ressuscitada després de mil operacions, no té res a celebrar.

Aquest sentiment d’incredulitat també s’encomana en els flashbacks que ens porten cap al passat de la protagonista. Una noia vol interpretar el paper d’una jove Meryl Streep que va de París fins a Grècia, mentre es creua amb diversos amants. La noia té dues amigues amb les quals cantava durant la graduació i amb les quals vol compartir alguna aventura. Cap dels actors joves funciona, perquè allò que importa no és la credibilitat sinó la possible semblança física amb els protagonistes. Al final la sensació que provoquen les escenes de joventut és la de ser una simple caricatura d’alguna cosa que no es pot materialitzar. Sembla com si la pretesa festa s’eclipsés. Les cançons ja no poden encomanar felicitat i la diversió sembla haver-se perdut. Al llarg de la pel·lícula no es desperta cap instint reprimit, ni la pel·lícula encomana res. La segona part de Mamma mia! no fa més que evidenciar que quan es forcen les coses, resulta molt complicat arribar a creure-les.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Mamma Mia!: Una y otra vez

«Mamma Mia!: Una y otra vez»

Gènere: Comèdia musical
Direcció: Ol Parker.
Intèrprets: Christine Baranski, Pierce Brosnan, Dominic Cooper, Colin Firth, Andy García.
Valoració crítica: [ep] [eb] [eb] [eb]

Publicat a