“Quan cantem surt la part més autèntica de nosaltres”

A escoltar, que és el primer aprenentatge de la música, i una bona dosi d’humilitat. També que el treball en equip és molt efectiu perquè cadascú fa la seva veu i tot suma.

No es pot fer música sense tenir-ho en compte. La gent ve per estar millor. La música en si mateixa és una de les grans teràpies que l’evolució ens ha deixat als humans. Anatòmicament no havíem de cantar, els nostres plecs vocals són unes petites arrugues i ens hem entestat a convertir-los en instrument musical perquè la música és terapèutica.

Ajuda molt a crear equip. En totes les edats hi ha un vincle amb la música. Depèn molt de la motivació, més que del col·lectiu. El que sí que fa la música és unificar i treu màscares. De vegades, la persona que menys lideratge té en un grup és la que té més bon ritme. En diferents cors he tingut nens amb trastorns mentals que han passat totalment desapercebuts perquè quan entraven en aquell espai de música el seu canvi era brutal. Quan cantem surt la part més autèntica de nosaltres.

Crec que sí. De fet, els cors de gòspel s’han eixamplat per fer lloc a una generació que es va quedar sense coral. Als fills dels components de Cors de Clavé ja no els atreia tant el tipus de posada en escena i de repertori, necessitaven una cosa diferent que el gòspel els ha donat.

Si mires un concert d’afroamericans, el que ens arriba no és ni la cultura ni la lletra, el que arriba és el bon rotllo, l’energia dels cantaires, l’emotivitat. A més, és un tipus de música molt senzilla, repetitiva, que es canta sense partitures. És una música religiosa que hem tret de l’església però continua sent profundament espiritual. La història del poble afroamericà és una barbaritat. En la seva arrel té alguna cosa de supervivència i això qualsevol poble ho ha viscut d’alguna manera.

Cadascú pot fer la seva pròpia translació. Té tot el sentit. La música gòspel va donar als afroamericans força i identitat com a poble i crec que això el poble català ho entén molt bé.

No, es desaprofita una assignatura que té molt de potencial. Tinc dubtes que les persones que creen els currículums escolars des dels despatxos vulguin que els nens aprenguin. No volen que l’educació sigui efectiva, tenen altres preocupacions. Tenir gent educant bé la canalla és molt perillós.

D’entrada, hores. És una assignatura transversal que podria fer-se servir en moltes matèries.

Sí, a través de la plataforma Weclap, que és un paraigua sota el qual vaig creant coses. La cantata escolar gòspel és un projecte que vaig començar fa tres anys i que aquest proper curs volem recuperar. És un projecte per fer un concert de gòspel amb estudiants de secundària implicant mestres i famílies.

Sí, és una edat difícil i el temari és encara pitjor. Dels dotze als setze anys comencen a ensenyar-te música a partir del cant gregorià. S’ha d’estar molt motivat per poder donar-li la volta.

Aquest és el concert que a mi m’hauria agradat tenir quan estudiava secundària. La idea és que els mestres puguin tenir el repertori de gòspel de la pel·lícula Sister Act per treballar durant tot l’any. A final de curs, anem a un teatre a fer un concert amb músics professionals. El primer any van ser 300 estudiants i el segon, 1.200. Aquest any ho farem amb centres de secundària de Badalona, Barcelona i Terrassa.

Durant prop de vint anys havia acumulat imatges com si fossin tatuatges, que m’havien quedat clavades. De tant en tant escrivia i guardava coses. Al llibre hi buido experiències, moltes de classes que havia fet, situacions belles, moments que m’havien commogut...

Preparo la nova edició de la cantata gòspel i estic fent sessions de veu sistèmica, treball vocal en profunditat des de la veu i a nivell personal. Venen persones que volen cantar i altres que es volen tractar d’algun bloqueig, una crisi o un dol. El treball emocional ajuda a arribar allà on la tècnica vocal no arriba.