Cultura

Un assassí convertit en mite

Es compleixen 130 anys dels primers assassinats de Jack l’Esbudellador, que ha passat de ser un personatge terrorífic a esdevenir una font de creació cultural

El mite s’ha creat a través del cinema, la novel·la, la música, el còmic i, des del 2015, un museu
Centenars de títols d’obres de ficció narren els fets, s’hi inspiren o els versionen

El cinema, la literatura, el teatre (inclòs el musical i la dansa), els videojocs, la música, el còmic i, naturalment, el museu que es va inaugurar a Londres el 2015 i les diverses rutes turístiques, han fet de Jack l’Esbudellador un mite. Però si la ficció ha acabat donant força color a un personatge sinistre és perquè, en l’època en què van succeir els assassinats de prostitutes, la gent, esperonada pels periòdics que criticaven la poca perícia policial per trobar el criminal, ja va fer d’ell un autèntic mite entre l’horror que provocaven els seus assassinats i l’admiració que despertava la seva habilitat per desmuntar la creença que Scotland Yard era la millor policia del món.

L’assassí en sèrie mai va ser detingut, ni se’n va poder determinar al cent per cent la identitat –tot i que algunes hipòtesis van ser molt sòlides–, i tampoc es va poder saber del cert si totes les morts violentes que es van produir al barri de Whitechapel se li podien atribuir a ell. Es parla d’onze assassinats entre l’abril del 1888 i el febrer del 1891. Avui fa 130 anys d’un d’aquells assassinats, el de Martha White (o Tabram o Turner, depenent del marit del moment), una prostituta especialitzada en soldats. Aquesta especialització fa posar en dubte que Jack (malnom posat per la premsa) realment fos el responsable del seu assassinat, així com alguns detalls del modus operandi.

El 31 d’agost del 1888 va ser assassinada Mary Ann Nichols, coneguda com a Polly, prostituta i alcohòlica. Aquesta és la primera de les cinc víctimes considerades canòniques, perquè coincideixen en el tipus de ferides, infligides per una mà experta, amb incisions fetes amb netedat i precisió. El 7 de setembre, encara del 1888, va ser trobat el cos d’Annie Chapman, també prostituta, vella i alcohòlica, amb la mateixa mena de ferides. I així es va anar forjant el mite d’un assassí en sèrie que es va convertir en l’home del sac durant dècades per a la canalla que no volia anar a dormir, i que va fer córrer rius de tinta en diaris, assajos i novel·les, que es van abocar a parlar d’ell i del seu hipnòtic entorn.

La seva figura –o almenys així es descrivia– reunia característiques d’altres grans mites culturals, com Dràcula i Frankenstein, i apareixia en episodis de Sherlock Holmes. La diferència és que ells eren una ficció i Jack matava de veritat.

‘Des de l’infern’

Un dels guionistes britànics més prestigiosos de les darreres quatre dècades és Alan Moore, autor de còmics de gran abast com ara Watchmen. Moore, amb el dibuixant Eddie Campbell, va agafar el personatge per fer la historieta From hell, editada fa uns anys per Planeta (Desde el infierno en la traducció espanyola). From hell, que va tenir una versió cinematogràfica que no s’adaptava gaire al còmic i que va ser protagonitzada per Johnny Depp, va prendre la teoria del llibre de Stephen Knight Jack the Ripper: the final solution, segons la qual els assassinats van ser una conspiració per tapar el naixement d’un fill il·legítim del príncep Albert, net de la reina Victòria. Moore no creia gaire en aquesta tesi, però li va semblar un bon pretext per tractar el personatge. Amb la solvència del treball d’un gran dibuixant com José Ortiz i d’un excel·lent narrador com Antonio Segura, es presenta des del còmic una altra perspectiva de l’Esbudellador. Aquests autors van publicar a la revista Creepy, que editava Josep Toutain, el relat convencional de la llegenda, però aportant-hi una nova mirada, ja que justificaven el comportament violent del personatge amb episodis de maltractaments durant la infantesa.

Sense voluntat d’aportar cap tesi, però incorporant l’Esbudellador com un personatge genuí de l’Univers DC, el còmic Gotham a luz de gas, de Brian Augustyn i Mike Mignola, transporta l’assassí a Gotham City i mira de buscar coincidències entre l’assassí dels pares de Batman i l’Esbudellador.

Novel·les i cinema

Una de les primeres novel·les que es va escriure sobre l’assassí –com totes, barrejant realitat i ficció– va ser The curse upon Mitre square, que John Francis Brewer va publicar el mateix 1888. La primera de les centenars d’obres que expliquen la història, la versionen, s’hi inspiren...

 Pel que fa al cinema, Alfred Hitchcock va estrenar el 1927 el film The lodger: a story of the London fog, basada en la novel·la The lodger, publicada el 1913 i que va ser adaptada quatre vegades més. Entre molts altres films, destaquem el protagonitzat per Michael Caine el 1988, coincidint amb el centenari de l’inici dels assassinats, titulat... Jack the Ripper. Més que un assassí, sembla una franquícia cultural i comercial.

Els grups de ‘heavy metal’, còmodes dins la pell de Jack l’Esbudellador

Fins a una dotzena de grups (segurament en són més) han dedicat alguna cançó al mite de Jack l’Esbudellador. El món del rock –la part més dura– se sent bé en la pell de l’assassí en sèrie. N’és un exemple el mític grup de heavy metal Judas Priest, que té el tema The Ripper (en el disc Sad wings of destiny, 1976), així com Nick Cave and the Bad Seeds, famós grup de rock post-punk australià, que inclou Jack the Ripper en el disc Henry’s dream (1992).

També van titular Jack the Ripper el tema dedicat a l’assassí: Morrissey el 1995, exlíder de The Smiths i autor de pop indie; la banda britànica de rock garage creada el 1960 Screaming Lord Sutch & The Savages; Macabre, banda nord-americana d’extreme metal, ho va fer el 2003, i finalment Motörhead, el 1992, una banda molt popular de hard rock que va liderar Lemmy Kilmister.

Altres cançons dedicades a Jack l’Esbudellador: Down on whores (1995), de la banda de death metal Benediction; Blood red sandman (2004), del grup de heavy metal finlandès Lordi, que el 2006 va guanyar el festival d’Eurovisió; To catch a killer (2003), de la banda britànica de death metal Gorerotted, i Unsolved mysteries (2007), dels Animal Collective, un grup nord-americà de pop experimental, no de rock dur.

Finalment, dues curiositats. La banda nord-americana de deathcore Whitechapel homenatja el personatge ja amb el nom mateix, que és directament el del barri de Londres on van tenir lloc els assassinats. El 2007 va enregistrar el tema The somatic defilement. I el grup japonès d’extreme metal Sigh va publicar el 1999 el tema In the mind of a lunatic, del disc Scenario IV: Dread dreams, perquè al Japó es venera molt la figura d’aquest assassí, fins al punt que se li han dedicat musicals. El 2011, un de titulat... Jack the Ripper, és clar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.