Cultura

L’artista que va tornar

Jesús Carles de Vilallonga, mort fa una setmana, va triomfar al Canadà amb el simbolisme líric de la seva pintura, però sempre es va sentir fill de Santa Coloma

Jesús Carles de Vilallonga va morir el diumenge 5 d’agost, només dos dies després que fes un any de la mort del seu amic i també pintor de Santa Coloma de Farners Josep Beulas (1921-2017). Tots dos havien fet carrera lluny de casa: Vilallonga, al Canadà; Beulas, a Osca. Però tots dos tornaven sovint, cada vegada més, sense aquell tint de recança que a vegades tenen els fills pròdigs, sinó amb alegria, amb gratitud. Vilallonga, ciutadà canadenc des de 1963, s’havia establert de nou al mateix apartament barceloní que li havia cedit la mare quan de jove havia anat a estudiar Belles Arts a Barcelona, i des d’allà continuava viatjant periòdicament al Quebec, que va acabar concedint-li la insígnia nacional, i a Santa Coloma, d’on va esdevenir Fill Predilecte. Les seves generoses donacions al fons artístic de la Casa de la Paraula, que han contribuït a dotar aquest espai de l’ambició projectada, i a l’Arxiu Comarcal de la Selva, on des del 2009 ha anat dipositant el valuós fons patrimonial de la seva família (394 pergamins, entre ells el més antic de l’arxiu, a més de 1.745 plaques fotogràfiques d’entre principis del segle XX i els anys trenta), han permès que anéssim descobrint, de mica en mica, quina classe d’artista ens hem estat perdent.

Vilallonga, com Beulas, pertanyia a una generació que vivia l’art d’una manera que potser ja no és possible: subjectant-hi tots els ordres de la vida, posant-hi la banya, deixant-hi el cor, passant gana un dia i, l’endemà, amb sort, fent-hi moderadament ric. Fa tres anys, recordava exultant en una entrevista com havia pogut adquirir un Studebaker amb els retrats que va pintar el 1955 entre l’alta societat de Filadèlfia, i com dos anys després va estar en condicions de comprar-se un Mercedes esportiu i de llogar un apartament a Cadaqués (més endavant s’hi construiria una casa) amb els guanys que li va proporcionar el disseny i la decoració de l’hotel Roger de Flor de Lloret. Però la seva principal estabilitat la devia sobretot a Max Stern, el galerista de la prestigiosa sala Dominion, que va confiar en la seva obra quan encara venia aquarel·les pel carrer i cantava flamenc en clubs nocturns –amb el nom artístic de Niño de San Martín– per pagar-se l’allotjament. El Quebec no forma part de la ruta habitual de l’art a què estem acostumats, tot i que Vilallonga va passar també per París i per Roma, instal·lat als tallers de Joan Vila Casas i Jaume Muxart (entre els seus amics, també s’hi comptaven Domènec Fita i Enric Martí Hening). Tampoc encarna l’estereotip del geni revoltat i anarcoide que ha propagat el discurs de l’avantguarda. Com a fill d’un gran terratinent perseguit durant la Guerra Civil i abatut quan intentava passar a França, mai no va sentir la necessitat de renegar dels seus orígens, però tampoc la temptació del ressentiment. Li quedaria, això sí, junt amb la seva enorme capacitat per celebrar la vida, el port elegant, el gust refinat i una amabilitat feta a l’antiga, com si amb ell hagués de perdurar el record d’aquell pare mort que també pintava i que, de nen, havia vist confraternitzar amb Mir i Meifrèn al mas pairal de Sant Martí Sapresa, a l’antiga baronia del Castell de Brunyola. La seva mateixa pintura, d’una finesa inusual en aquells anys de la taca impulsiva i rude de l’informalisme, podria no ser sinó una derivació del món cavalleresc de la seva nissaga, una de les més antigues de la Selva interior, i una particular reformulació dels grans lírics del segle XX, amb Joan Ponç al capdavant (que va conèixer a finals dels quaranta al taller de Ramon Rogent) i Marc Chagall, i els figuratius anglesos que representava Max Stern, i fins i tot un Balthus que fos menys pervers, tot enjoiat pels daurats de Klimt i una certa paciència d’icona bizantina.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Dos membres de La Fura dels Baus saluden amb llaços grocs a Madrid enmig de crits i xiulets

Una Mercè en femení

BARCELONA
Antonella Lattanzi
Novel·lista italiana

“La foscor revela el sentit més profund”

barcelona

L’univers Adrià Puntí

Salt

Ramon Pichot, l’ubic

Girona

El Bòlit repensa el seu futur pels deu anys

Girona

El folklore, a Figueres

Figueres

Borràs celebra que el govern d’Aragó s’hagi retirat de la causa penal contra Vila i Puig per les obres de Sixena

Barcelona

La pista, per als d’EGB

Girona