Cultura

Una vida en cartes

Enric Pujol i Josep Clarà recopilen en un volum 470 lletres, la majoria inèdites, que Ferran Soldevila va adreçar a un centenar de corresponsals entre 1912 i 1970

Amb els mèrits propis no sempre n’hi ha prou per assegurar-se el reconeixement; bastant sovint depèn de l’obstinació que els altres posen a remarcar-los. L’historiador Ferran Soldevila i Zubiburu (Barcelona, 1894-1971) deu molt, en aquest sentit, a la determinació amb què l’investigador Enric Pujol s’ha entestat des de fa dècades a mantenir vigent el seu llegat intel·lectual, un dels tres pilars fonamentals de la historiografia catalana contemporània, al costat de Pierre Vilar i Jaume Vicens Vives. Les seves recerques sobre l’activitat professional i literària de Soldevila, però també al voltant de la seva trajectòria biogràfica, han permès perfilar un retrat molt més complex i fidedigne no només de l’historiador, sinó també d’un període tan exaltant com controvertit de la història recent del país.

La troballa dels extraordinaris Dietaris de l’exili i el retorn (2000) i Els dietaris retrobats (2007) –que van projectar una ombra incòmoda sobre una certa imatge idíl·lica de la diàspora cultural catalana–, així com l’edició de la correspondència mantinguda (ansiosa, clandestina) amb la poeta Rosa Leveroni a Cartes d’amor i d’exili (2009), o la recuperació del llibre de 1938 Hores angleses (2011), recull d’impressions de l’estada com a lector a Liverpool, han fonamentat la vigència del pensament i, encara més, de la prosa elegant i acurada de Ferran Soldevila fins al present. Però faltava encara una empresa colossal, complicadíssima d’abordar pel seu caràcter dispers: la recopilació de la seva àmplia correspondència, que finalment ha vist la llum en una edició de 688 pàgines, sota l’aixopluc de l’Institut d’Estudis Catalans, i en la qual Enric Pujol i el també historiador Josep Clara han treballat prop de vint anys.

Cartes de Ferran Soldevila (1912-1970) ha estat, en efecte, una obra lenta i laboriosa, per tal de localitzar i transcriure el màxim de missives escrites per Soldevila recorrent tant als successius lliuraments que han fet els seus hereus a l’Arxiu Nacional de Catalunya des de 1997, com als fons personals de molts dels seus corresponsals i fins i tot a crides públiques a través de la premsa que han permès obtenir cartes de comunicants imprevistos. El volum ha acabat reunint 470 cartes que l’historiador va escriure a 118 corresponsals, entre els quals destaquen Josep Pous i Pagès, Lluís Nicolau d’Olwer, Josep M. López-Picó, Carles Riba, Joan Triadú, Joan Fuster, Josep Tarradellas, Joan Sales, Ventura Gassol, Josep M. Capdevila o Antoni Rovira i Virgili, a banda de les adreçades a la seva mare, Mercedes Zubiburu, o la seva dona, Yvonne Lepage, que aporten la nota d’intimitat i fins el detall domèstic revelador, com la constant preocupació de Soldevila per la seva alarmant pèrdua de pes i la dificultat d’obtenir aliment durant la guerra i l’exili. Són moltes cartes, però no pas totes: Pujol i Clara han fet prevaler les que va enviar Soldevila, i no les rebudes (que podrien constituir un volum futur, aventuren), i han prescindit de les que ja han estat divulgades en altres reculls epistolars, com les que va intercanviar amb Rosa Leveroni, Santiago Sobrequés, Carles Rahola o Josep Carner, de manera que el gros dels documents reproduïts és inèdit.

Els compiladors no dubten d’incloure aquests escrits dins l’obra creativa de Soldevila, per la cura amb què hi desenvolupa “un model de llengua i un estil propis”. Però són sobretot una finestra oberta a les relacions i les inquietuds de quasi seixanta anys de vida que permeten reconstruir la trajectòria vital i professional de Soldevila a la manera d’una “biografia de viva veu”, com la defineixen Pujol i Clara. El marc cronològic de les cartes abraça des de l’etapa formativa de joventut (la primera, adreçada al company d’estudis Salvador Euras, és del juliol de 1912) fins a la vellesa (en la darrera, del setembre de 1970, informa Miquel Coll i Alentorn que continua treballant en el llibre sobre Pere el Gran). El nombre més important, però, correspon a l’etapa de la seva consagració pública, entre 1930 i 1938, i, sobretot, a la de l’exili (1939-1943) i el retorn (1944-1959). Com en altres epistolaris d’aquest mateix període, el que hi pren més força és la vida menuda, la preocupació quotidiana, els trastorns del cos, l’obsessiva dependència dels tràmits, dels ajuts institucionals, de la solidaritat entre expatriats (a través de les cartes emergeixen, per exemple, uns actius i sol·lícits Pous i Pagès, i Pèire Roqueta). Els nostres intel·lectuals mai no ens hauran semblat tan humans com quan parlen del retard en la recepció d’un passaport, quan supliquen un subsidi d’uns quants francs per poder agafar un tren, quan expliquen a uns corresponsals amb qui mantenien relacions formals el fatigós contratemps d’una crisi d’hipertensió. Algunes cartes retenen amb tota la intensitat la penúria i l’amistat en temps de guerra, com la que Soldevila adreça a Carles Riba el 5 de novembre de 1937: “Accepta aquest minúscul present de patates en penyora de les venidores mongetes, que encara no han vingut”. Si algú dubtés de la utilitat de fer públics documents privats com aquests, n’hi hauria prou d’assenyalar-li la valuosa informació que aporten sobre els camins tortuosos de la diàspora intel·lectual republicana, de les maniobres de Jordana, Guansé, Rebull, Casanovas, Sunyer o Santaló per trobar aixopluc o un vaixell cap a Amèrica.

Entre els documents curiosos que aporta el volum, s’hi pot trobar la carta de recomanació que el 1956 escriu a la Universitat de Liverpool per a un jove de 25 anys, “seriós i complidor i intel·lectualment un estudiant ben dotat i treballador”, que es deia Josep Fontana, o la reprimenda que el 1953 s’atreveix a enviar al falangista Rafael Manzano no només per haver-se sumat a la “campanya de desprestigi” de l’obra de teatre de Soldevila Albert i Francina, sinó per haver-ne falsejat l’esperit “convertint en un melodrama amb crits de Padre! i d’Hija mía! una obra on no hi ha ni un sol crit de Pare! ni de Filla!”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.