Cultura

Crònica ’

Joan Baez i el pas del temps

Va dedicar ‘Més lluny’, de Llach, als “«political prisoners»” de Catalunya; crits de llibertat a la grada

El 15 d’agost de 1969 començava el festival de Woodstock; aquella primera jornada es va cloure amb un recital, que evocava la calma i els missatges de pau i amor, els d’una Joan Baez (Nova York, 1941) que transmetia força i serenor. Recorden els presents que l’última cançó, We shall overcome, de Pete Seeger, una de les majors influències per a Joan Baez, va ser molt més que l’última cançó del primer dia de festival: una pregària, una oració. A un any del 50è aniversari de l’estiu de Woodstock, Joan Baez va tancar l’actuació del 15 d’agost al Festival de Cap Roig amb l’espiritual negre Swing Low, sola, sense guitarra, una figura aparentment fràgil als seus 77 anys. Amb la veu erosionada per l’experiència, la seva interpretació despullada va provocar els mateixos sentiments de reivindicació i d’esperança que aquell We shall overcome a Woodstock.

Joan Baez va passejar la seva llegenda folk i d’un passat compromès en un concert emotiu, un clam a l’activisme, i tot un exercici d’honestedat. Al torn de Me and Bobby McGee, “una cançó de Kris Kristofferson, que cantava Janis Joplin i també canto jo”, va recordar Baez, va aparèixer a escena la jove Grace Stumberg . “Hi ha cançons del meu repertori que no podria fer i la Grace m’ajuda en les parts més altes”, va explicar just abans d’interpretar Forever young. Bob Dylan, sempre present en el repertori de Joan Baez, va iniciar el concert amb Don’t think twice, it’s all right i la dolça cançó d’adeu Farewell Angelina . Va ser amb una de les composicions més cèlebres de Joan Baez, Diamonds and rust (1975), un lament dirigit a l’antic amant, amb el qual el cercle de Bob Dylan semblava haver-se tancat. Quedarien uns bisos en els quals no podia faltar el Blowing in the wind, corejada tímidament per unes grades còmplices.

Joan Baez va actuar a Cap Roig dins la seva gira de comiat demostrant la gran dama del folk que és i fent-se seu un repertori de versions, amb els quals es conclou que hi ha cançons que són patrimoni del poble; tant ho van ser Imagine, de John Lennon; The boxer, de Simon i Garfunkel, com El rossinyol, que Joan Baez va incloure en l’àlbum Gracias a la vida (1974) junt amb altres temes d’aquest cançoner popular i patrimonial.

Propera i íntima amb el públic el seu homenatge a tots els “political prisoners in Catalonia” va arribar amb Més lluny, el fragment de Viatge a Ítaca de Lluís Llach. Va ser un moment de comunió, reivindicatiu i solemne. Ovacionada i amb crits de “llibertat”, al final de la cançó, Baez va respondre l’escalf amb una frase que és llegat: “Amb els anys he après que no pots plorar i cantar alhora; anem a cantar.” Joan Baez ja havia cantat Més lluny, el 2015 al Palau de la Música, després que l’escriptora Liz Castro li escrivís explicant-li el cas català. Baez va ser una de les signants del manifest Let the Catalans Vote .

El compromís de Joan Baez s’havia deixat escoltar abans amb una cançó dedicada als immigrants i als refugiats, també a l’apoderament de la dona amb el folk feminista Silver Blade i quan va relatar el dia que el president Obama havia entonat Amazing Grace perquè no havia trobat les paraules de consol davant la injustícia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.