Cultura

Dels 4 Gats al Sónar

La col·lecció ‘Cartells catalans’ reivindica les il·lustracions que des del 1890 fins al 2015 servien per anunciar espectacles efímers d’òpera, teatre i altres disciplines

Pels curadors, el moment de màxima esplendor del cartellisme va ser la República
El volum s’estructura per èpoques i revela les noves formes del cartellisme de cada moment

Si l’espectacle en viu (sigui teatre, dansa o música) és un element efímer, també ho havien de ser els elements que els anunciaven. Habitualment els cartells tenien la vida d’un espectacle. No es tenia en compte el valor propi del cartell i, més endavant, com a element d’investigació científica. Enciclopèdia Catalana va iniciar una col·lecció de Cartells catalans cenyint-se a les diferents èpoques, com ara La República, La República en guerra o la postguerra. Puntualment, van accedir al fons del Museu de les Arts Escèniques i van comprovar que aquell fons aguantava ben bé un nou volum, en aquest cas temàtic, que revisés les diferents èpoques artístiques i polítiques d’un període de 125 anys. Gràcies a aquesta mirada cronològica, el viatge va dels 4 Gats als anys d’esplendor del Paral·lel als anys vint, la repressió del català durant el franquisme i els esclats de les companyies històriques de teatre que “volien canviar el món”, comentava Joan Ricart, editor d’Enciclopèdia Catalana, en la presentació de fa unes setmanes.

L’editorial n’ha posat a la venda 2.000 exemplars a un preu de 595 euros. És un producte molt celebrat pels petits col·leccionistes que disposen d’unes creacions a un preu assequible i que es revaloren amb poc temps.

Tot i que el cartell estava pensat com a material de rebuig, de molt poca qualitat d’impressió, s’ha acurat al màxim la feina d’impressió i producció per poder gaudir al màxim d’uns volums que es recomana tenir oberts a la taula del cafè, per anar observant, a poc a poc, cadascuna de les làmines, com si fos un quadre en moviment. El tractament que s’ha fet per a aquells cartells que empaperaven plafons és com si fos una obra d’art, insistia en la presentació del volum l’editor d’Enciclopèdia Catalana.

La selecció ha suposat per als dos curadors, Roser Pintó Fàbregas (directora de la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya) i Santi Barjau (doctor en història de l’art per la Universitat de Barcelona i autor de diverses obres sobre cartellisme), una imprescindible i “dolorosa” selecció per anar provant que hi entressin els més ben representats amb la millor qualitat possible. Des d’Adrià Gual (fundador de l’Institut del Teatre) fins a Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Josep Guinovart, Joan Miró i Jaume Plensa (que tanca la col·lecció amb el cartell que va servir per il·lustrar el centenari de l’Institut del Teatre).

Tot i així, Pintó admetia que la tria s’ha fet només d’allò que ha sobreviscut al pas del temps. Actualment els principals centres que disposen d’arxiu de cartells a Catalunya són la Biblioteca de Catalunya i el Museu de les Arts Escèniques (MAE). Anna Valls, directora del MAE, calcula que l’Institut del Teatre en té comptabilitzats més de 6.000. El fons il·lustra molt bé, més enllà de la seva il·lustració, la història de les companyies de teatre i, fins i tot, les seves gires, ja que és l’únic material que ha perviscut amb el temps i s’ha convertit en memòria.

Avui dia, el cartell ha passat a ser un element residual, perquè les noves tecnologies desaconsellen fer grans inversions que individualitzin la proposta. Sí que es manté la idea del cartell en les banderoles i que procuren presentar una unitat en funció del teatre on es presenta (Liceu, TNC, Lliure...).

Va ser a partir de la República que el cartell va guanyar més pes gràcies a l’aparició del Sindicat de Dibuixants Professionals, que manté un grup d’especialistes en cartellisme. La necessitat del cartell és persuadir i informar l’espectador. I el pes d’aquests dos aspectes imprescindibles, sovint antagònics, va fluctuant per èpoques i autors: des dels que usen el grafisme per poder informar de tot, fins als que ho redueixen a la mínima expressió, amb el nom de la companyia. De fet, avui es juga sovint (en companyies de circ ambulant, per exemple) amb un cartell artístic que es completa amb una franja on va donant les dades de servei (temporada activa a la ciutat; sessions,preus...).

Aquest volum es divideix per capítols cronològics, que van mostrant els canvis d’estil artístic tot revelant el tipus d’espectacle que s’hi programava. D’entrada, es mostren els primers exemples (1890-1924): La fugaç edat d’or (1925-1939), que recull la potència de la República i del Paral·lel; La postguerra (1940-1966) insinua la difícil pervivència del teatre en català; De la dictadura a la democràcia (1966-1989) mostra l’activisme teatral (com ara el primer cartell de Fira Tàrrega, llavors batejat com a Festival Xim Xim), i, finalment, Dels Jocs Olímpics a l’actualitat (1990-2015).

La col·lecció ajuda a visibilitzar també el treball de companyies com Comediants, Joglars, Dagoll Dagom i l’equip del Teatre Lliure, que impulsaven una nova relació amb el teatre. I sí, també hi apareixen els cartells dels Sónars del 2000, 2002 i 2008 d’entre els poc més de 100 cartells del llibre.

‘L’absència’ de Iago Pericot

En aquest recull no apareix cap cartell de Iago Pericot, com el de molts altres artistes. La cerca es fa avui oportuna, arran de la mort d’aquest artista que va passar a ser escenògraf, dramaturg, director i performer, fins i tot. Al costat del vessant dramatúrgic, sempre va mantenir una relació amb la pintura, tot i que no es coneixen cartells seus dels seus espectacles (com sí que farien Adrià Gual o Santiago Rusiñol, per exemple). Sí que apareixen algunes de les seves obres en el llibre que dirigia amb el Teatre Metropolità de Barcelona. De fet, en el catàleg que l’Institut de Cultura de Barcelona va fer per a la seva exposició monogràfica (Iago Pericot, el joc i l’engany), es reprodueix la de ‘Bent’, de Martin Sherman. Va ser el 1982. Pericot recordava que no tenia diners per a publicitat i va apostar per la polèmica: va il·lustrar l’obra que parla dels homosexuals als camps nazis amb el sexe del David de Miquel Àngel i la creu gammada plasmada en una cuixa: “La publicitat es va fer sola.” El cartell és, en realitat, original de Salvador Saura i Ramon-Torrente. Efectivament, aquest mític cartell va provocar molt més enrenou que el propi muntatge. Va ser un notable escàndol entre l’extrema dreta i que va acabar amb atemptats a les portes del Jove Teatre Regina, de l’època.

Sí que apareix en el volum de cartells catalans el de La bella i la bèstia, dels mateixos autors i per encàrrec del mateix Teatre Metropolità de Barcelona. El mateix volum encara recull un altre treball, El banquet, de Plató, a partir del concepte i direcció de Pericot. L’obra juga amb unes formes geomètriques aèries i el realisme dels coberts: és una creació de Miquel Àngel Anadon.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Passola demana a Borràs que es posi “ràpid les piles” amb la taxa audiovisual

Barcelona
MARIA NUNES
FILÒLOGA I CATEDRÀTICA DE LLENGUA I LITERATURA CATALANES

“El llegat literari de Barcelona es pot equiparar a l’arquitectònic”

barcelona

I ara, Tintín en aranès

Barcelona

Culte enterrat a Tossa

Tossa de Mar
Mirador

Magatzems plens d’art

Historiador

Teatre sense un sostre

BARCELONA

Més llaços entre el món cultural i l’educatiu

Girona
L’APUNT

Un certamen per la igualtat de gènere

Fontanet exposa la seva obra lumínica