Cultura

L’artista prodigiós

Joaquim Tremoleda novel·la la vida de Marià Llavanera a ‘La passió necessària’, un retrat èpic de la vida intensa i breu del pintor empordanès més enyorat

Llavanera mor dos anys abans del Manifest Surrealista, just al llindar, diu Tremoleda, de la fi d’una època

El diumenge 6 de novembre de 1927, Josep Pla i Josep Puig Pujades van enfilar la carretereta de Figueres a Lladó per portar de cacera el seu amic Marià Llavanera, potser amb la intenció d’animar-lo sabent que feia dies que estava malalt. Però, en arribar a casa del pintor, van trobar-lo agonitzant i, en lloc de perdius i tords, van haver d’escanyar als dits la pena atroç de veure’l morir tota la tarda fins que es va rendir a primera hora de la nit. “La penicil·lina l’hauria salvat, però no va ser-hi a temps”, diu Joaquim Tremoleda, l’arqueòleg tan fascinat per la llegenda d’aquest artista mort als 37 anys que, com Josep Pla en l’Homenot que va dedicar-li, ha provat de ressuscitar-lo per mitjà de l’escriptura. El resultat és una biografia novel·lada, o una novel·la basada en la vida del pintor, segons com es llegeixi, amb la qual confia a mantenir viva la seva memòria i contribuir a retornar-li un reconeixement acadèmic que creu que encara se li resisteix.

La passió necessària, que estrena la col·lecció Des del Mont de l’editorial Úrsula Llibres, assenyala des del títol mateix la qualitat que més definia Llavanera, un home desbordant, d’un vitalisme intens i musculat a còpia de ciclisme i cacera (el seu primer valedor, Josep Puig Pujades, el va descriure com un sportman anglès de “gestos desmanegats”), que va convertir-se en poc més de deu anys, del 1916 al 1927, en un dels millors intèrprets del paisatge de l’Empordà i en un retratista notable, segons Tremoleda. Tenia molt de mèrit, perquè Llavanera va arribar relativament tard a la pintura, ja a la vintena, i de bracet del seu amic Francesc Vayreda. “Com que era un home fet, es va permetre prescindir de prescripcions dogmàtiques, sense gaires influències, i la veritat és que el seu estil gairebé no variarà de les primeres obres a les últimes”, assenyala el seu biògraf, arqueòleg conservador del Museu d’Empúries, que es va decantar per la forma novel·lesca per tal de “donar una sortida àgil i amena a una figura tan èpica que ja semblava sortida d’una ficció”.

A Tremoleda, el tempta veure Llavanera com el símbol de la liquidació d’una època: només dos anys després de la seva mort, es feia públic el Manifest Surrealista, encara que “Dalí apreciava força” aquell indomable veí seu, potser perquè va ser també un dels primers protegits del magnificent Puig Pujades, i perquè sabia de l’amistat que li professaven Manuel Brunet, Josep Bonaterra, Carles Fages de Climent i l’influent clan dels Vayreda i els Macià, els propietaris de La Veu de l’Empordà amb els quals estava emparentat, “encara que ell se sentia més proper als federals”, apunta Tremoleda. En canvi, l’autor de La passió necessària és reticent a veure’l com el precursor d’una hipotètica “escola empordanesa de pintura”, definició amb la qual no combrega gaire: “L’únic artista que podria haver exercit una influència decisiva per crear una tal escola és Joan Núñez, de qui fins i tot Dalí va heretar el detallisme.”

En certa manera, el llibre és fruit de l’exposició que el mateix Tremoleda va comissariar al Museu de l’Empordà l’any 2014 al voltant de la recuperació i restauració de Les noces de Canà, la gran tela de quasi cinc metres de llarg per dos i mig d’ample en què l’artista va estar treballant els últims mesos de la seva vida, obsessionat a emular el quadre del mateix títol de Veronese que havia vist al Louvre durant una estada a París. D’aquella exposició li va quedar l’espina de no veure editat cap catàleg, i Tremoleda ha aprofitat l’abundant documentació recopilada en aquest llibre que, tot i les llicències, aporta informació abundant. El nucli narratiu gira al voltant d’una suposada relació amorosa amb un dels personatges de Les noces de Canà: la figura femenina de la dreta, l’única que mira als ulls de l’espectador i que representa Elvira Guillaumes, una de les germanes que Llavanera feia servir de model.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Aina Clotet: “Vaig assumir que una sèrie feminista consideraria totes les opcions per no excloure’m per l’embaràs”

Barcelona

Reobren la polèmica del claustre de Palamós

palamós
Isaki Lacuesta
Director de cinema i artista audiovisual

“El cinema ens permet viure més vides”

Girona

A través del mirall

girona

Vida tranquil·la

BARCELONA
Patrimoni

A la recerca del romànic banyolí

BANYOLES

Temporada alta de viatges

GIRONA
Mirador

‘Millennials’ de pa sucat amb oli

La indústria musical, a la ‘Revista de Girona’

girona