Cultura

Mirador

El superheroi fa la bugada

El superheroi ha d’ajudar el nen a fer deures i aguantar les dèries de la filla

Tota pel·lícula Pixar sol amagar dues pel·lícules: una primera que avança per captar el públic infantil i una altra amb un missatge una mica més subtil que vol satisfer uns temes i unes preocupacions que es troben dins l’esfera del públic adult. Les coses, però, no són tan simples. A vegades la infantil pot ser més suggestiva que l’adulta i, d’altres, la qüestió no té a veure amb l’edat del públic ni amb els models d’espectadors, sinó amb formes, estils o, simplement, interessos comercials. Aquesta dualitat de la Pixar fa que no hi hagi obra rodona, que la majoria tinguin escletxes, però la seva imperfecció ha estat sempre la garantia d’eficàcia i d’interès davant altres fórmules d’animació.

Si repassem la història de la companyia, podrem veure –com a adults– que hi ha grans moments, com la primera part d’Up, amb l’home que es queda sol i assumeix la seva condició de misantrop. També són suggestives les idees que envoltaven l’univers estrany de la fàbrica d’ensurts de Monstruos S.A. També ens pot fer pensar el robot enamorat enmig d’un planeta ple d’escombraries a Wall-E o ens pot captivar per la seva subtilesa la idea de com es du a terme la recerca d’una imatge per poder anar al món dels morts a Coco. Aquestes situacions ens emocionen perquè ens parlen de la soledat, de les formes de construcció d’allò sinistre, de la conversió del planeta en un gran espai de residus o de la idea de com poder deixar testimoni de l’existència per intentar vèncer el silenci de la mort. Altres vegades, com per exemple a Toy Story 3 –probablement la millor pel·lícula de la companyia–, la faula ens parla de la por de créixer, de la complexa acceptació del pas del temps i de la construcció de falsos paradisos perduts que ens ajuden a sobreviure. Totes aquestes reflexions a vegades es dilueixen perquè cal complir amb les lleis de l’espectacle i satisfer el públic infantil, que vol viure hipotètiques aventures sense adonar-se que els seus herois probablement no són res més que perdedors.

La darrera producció de Pixar, Els Increïbles 2, segueix la norma d’oferir dues pel·lícules en una de sola. La pel·lícula per a nens vol ser una mena d’iniciació al món dels superherois que, probablement, resulta més eficient que bona part de les darreres produccions de la Marvel. Hi veiem una dona elàstica, un pare que no acaba de sortir-se’n en la tasca de salvar la humanitat, una adolescent que pot tornar-se invisible, un nen amb estranyes habilitats i un nadó que descobreix múltiples superpoders que li permeten multiplicar-se, tenir uns ulls amb raigs làser o convertir-se en un ésser inflamable. Com en tot espectacle de superherois, hi ha uns éssers malignes que tenen la clau de determinats superpoders que voldran anul·lar la banda de superherois legals. Fins aquí no hi hauria gaires novetats i fins i tot, com en totes les produccions de superherois, ens trobarem amb un final excessiu i poc intel·ligent. L’interès d’Els Increïbles 2 està en la seva pel·lícula per a adults, que com el seu títol assenyala continua les troballes de la primera. Mentre que el tema de la primera no era cap altre que mostrar com podia ser la vida familiar d’uns éssers amb superpoders, en aquest cas el tema central consisteix a preguntar-se com pot viure el superheroi en una societat que posa en crisi les estructures patriarcals. La part més interessant sorgeix quan la dona elàstica és contractada per salvar la humanitat i el seu marit –també superheroi– s’ha de quedar a casa. El superheroi ha de fer la bugada, ajudar el nen a fer deures, aguantar les dèries de la filla adolescent i cuidar el mogut nadó. La qüestió central de Pixar no consisteix a preguntar-se per què hi ha tan poques superheroïnes, sinó intentar veure quins són els equilibris que permeten als superherois conciliar la família amb la feina. Brad Bird posa el dit a la llaga mostrant com el que abans era l’home d’acció posa un vestit vermell en una rentadora blanca mentre afirma que se sent més cansat a casa que salvant la humanitat. Tot plegat resulta més suggerent que efectiu. Hi ha moltes idees a Els Increïbles 2, però la segona pel·lícula adulta no acaba d’encaixar amb la primera pel·lícula d’acció. Al final, la baralla de sexes dona pas a la idea que la família unida mai serà vençuda. La moral de la faula canvia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.