Cultura

Doctor Prats

GRUP DE MÚSICA

“No tenim prejudicis”

Escoltar a la ràdio Shakira i, després, Els Catarres s’ha convertit en una cosa normal

Entre els grans protagonistes de l’estiu musical a Catalunya hi ha Doctor Prats, un grup de Terrassa amb poc més de tres anys d’existència que, cada setmana, injecta dosis de pop, rock, cúmbia, dubstep i electroswing, entre un munt d’altres estils, en moltes festes majors del país. Doctor Prats, enèsim exemple del poder actual de la música festiva a tot Catalunya, han actuat també en països com ara el Japó, Hongria i el Marroc, i al maig van publicar el seu tercer disc: Venim de lluny (Música Global). Parlem amb el seu cantant, guitarrista i principal compositor, Marc Riera, i el seu teclista, Víctor Martínez.

Quin és el pas endavant més important que han fet amb ‘Venim de lluny’?
[M.R.] S’hi han afegit altres compositors, com ara l’Oriol Cors [bateria] i en Guillem Boltó [trombonista], de manera que ens ha sortit un disc més col·lectiu. Hi ha hagut més caps pensants i això ha afectat el so i la direcció. La nostra heterogeneïtat ha quedat més ben reflectida.
Hi ha un tema, ‘Les teves pigues’, una mica ‘trap’, fins i tot.
[M.R.] Si alguna cosa caracteritza Doctor Prats és l’absència absoluta de prejudicis quant a estils. Sempre ens hem centrat a buscar el millor vestit per a cada cançó. I tenim també la premissa que en cada disc hem de vendre coses noves.
‘Venim de lluny’, diuen.
[M.R.] Sí, i tocava aturar-nos i reflexionar sobre el camí recorregut, amb totes les coses bones i dolentes. Calia fer balanç per intentar arribar encara molt més lluny. A la contracoberta, hi ha el dibuix d’un nen mirant la llum. És, en certa manera, aquesta màgia que et diuen que no existeix però que, en canvi, fa que coses que eren inimaginables acabin succeint. Si no haguéssim cregut que un projecte com el nostre podia ser factible, no ho hauríem aconseguit mai!
Tres anys d’existència i fent balanç?
[M.R.] Sí, però sembla que hagin passat deu anys [riu]. Hem fet més de dos-cents concerts en uns quants països i acumulem moltes experiències...
Van haver de cancel·lar un concert important a Barcelona per l’1 d’octubre. Com ha influït en la gestació del disc el que ha passat a Catalunya l’últim any?
[M.R.] Han passat coses que mai no hauríem imaginat que passarien. I, és clar, fer un disc de Doctor Prats, amb aquesta guspira que la gent espera de nosaltres, ha estat pràcticament impossible. Som ciutadans normals, formem part del poble. [V.M.] El que ha passat s’ha vist traduït en lletres més reflexives. No fem cançons de protesta, però s’hi deixa veure aquesta realitat que ens ha tocat viure.
Què diferencia Doctor Prats d’altres grups amb renom de l’escena festiva, com ara Txarango i Els Catarres?
[M.R.] Hem incorporat una part electrònica en l’àmbit estructural molt important. I, quant a melodies, en aquest disc hem volgut treballar amb referents més pop: Two Door Cinema Club, Crystal Fighters, The Killers...
Han tocat en països llunyans. No esperen de grups com el vostre un clàssic i mestís ‘so Barcelona’?
[V.M.] Una mica, i a vegades ens hem hagut de replantejar una mica el repertori. Però actuar en països com, per exemple, el Japó et fa treure unes quantes manies del damunt. Catalunya és un país petit i estem massa habituats a parlar dels nostres grups per mitjà d’etiquetes o de l’idioma amb què canten. I, al final, la gent escolta música, sigui de l’estil i idioma que sigui. Si se’ls en va el peu, ballen. I, si no, doncs no. Són la mena de coses que veus clares quan te’n vas a l’estranger. [M.R.] Al Japó, precisament, vam actuar en un festival per a 10.000 persones en què abans de nosaltres tocava un trio de jazz, i la gent botava com boja. Aquí és impensable, ja que a ningú se li acudiria fer un cartell amb un trio de jazz i Doctor Prats. Es té un altre concepte de la música.
Per què els van tan bé les coses a grups com el seu?
[V.M.] L’escena catalana està en un moment esplèndid. A la gent li agradem, ens ve a escoltar... per què no ho aprofitem? Som conscients que això ens passarà probablement un cop a la vida. Els que fa anys que toquem amb altres grups coneixem la frustració que ningú et vulgui contractar o haver de fer concerts amb quatre gats de públic. [M.R.] Quan Txarango va començar a tenir èxit, jo tocava amb Kayo Malayo i ens vam quedar de pasta de moniato. Era molt necessari que un grup com ells finalment ho aconseguís. Hem tocat en altres bandes. Sabem perfectament que les coses no solen anar així i estem agraïts.
Quan van debutar, l’any 2015, Txarango, La Pegatina i Els Catarres ja estaven molt consolidats. Es van trobar el terreny aplanat?
[M.R.] Sí, és clar. Quan aquesta música va començar a sonar a la ràdio es va fer mainstream. Era molt necessari que això passés. A Espanya els promotors al·lucinen que puguem fer 85 concerts en una zona tan petita com Catalunya. A Múrcia fas tres concerts i ja has cremat el teu mercat. És, per tant, fantàstic que la gent tingui actualment tan interès per la música que es fa aquí.
Parlaven de la ràdio. Fa pocs anys era inimaginable escoltar un grup com Doctor Prats entre una cançó de Bruno Mars i una de Katy Perry, posem per cas.
[V.M.] En efecte, i aquesta és una de les claus que explica que tanta gent segueixi grups com el nostre. La gent escolta la ràdio al cotxe i ja no vol només anar a ballar Shakira o Bruno Mars a la discoteca, sinó anar també a concerts de grups com Doctor Prats. [M.R.] És un fenomen relativament nou, però escoltar Shakira i després Els Catarres s’ha convertit en una cosa perfectament normal.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.