La fotògrafa de la dona invisible

En un temps no gaire llunyà estava mal vist que les dones es dediquessin a la creació artística. Com a entreteniment es consentia, però pobres d’elles que gosessin anar més enllà. A la fotògrafa Carme Garcia (Barcelona, 1915-2015) li va tocar viure en aquest món malvat, però a diferència de moltes altres va saber trobar la manera d’expressar-se sense arronsar-se. Que es va professionalitzar? No, ni tan sols quan se li va obrir alguna oportunitat en el camp de la publicitat. Que va tenir reconeixement? Tampoc, tot i els múltiples premis que va guanyar, internacionals i tot.

Però res d’això va trastocar la seva idea de la fotografia, que ella mateixa va definir així en una entrevista a les acaballes de la seva centenària vida: s’havia d’allunyar del vulgar i havia de tenir un esperit “renovador i inèdit”. “Sempre va crear amb intenció. Malgrat tot, ella va fer obra”, subratlla Isabel Segura, comissària de l’exposició Carme Garcia. Des del terrat, que presenta l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona fins al 27 d’octubre. Garcia va confiar a aquesta institució la custòdia del seu arxiu, format per 8.000 negatius.

Res va ser fàcil. La jove Carme Garcia aspirava a estudiar a la Llotja, però el seu somni es va truncar quan la seva mare es va tornar a quedar embarassada i es va haver de posar a treballar per ajudar l’economia familiar. Tenia 13 anys. És probable, explica Segura, que el seu primer contacte amb el mitjà fotogràfic el tingués a la Biblioteca Popular per a la Dona, que als anys vint va obrir un laboratori a les seves instal·lacions.

Sigui com sigui, les primeres fotografies conegudes de Garcia són dels anys trenta, però no més de mitja dotzena. Amb la Baby Kodak que es va comprar per 16 pessetes, va esgarrapar alguns retalls de l’ambient polític de l’època, com ara la manifestació de l’11 de Setembre del 1935. La guerra era a la cantonada. Durant els primers anys de conflicte, va sortir al carrer amb la càmera. Però aviat la trista realitat es va imposar: “Ella era una dona de classe popular i la prioritat era subsistir i ocupar-se del marit i de les criatures”, precisa l’experta.

La guerra i la immediata postguerra van paralitzar la seva carrera. No serà fins als anys cinquanta que la reprendrà. El moment zero el marca l’assistència al primer curs organitzat per l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya dedicat només a dones, el 1956. A recer d’aquesta entitat, es va crear el Grup Femení, integrat per una vintena de dones, entre elles Garcia. Segura reivindica aquest col·lectiu com un “espai de dissidència” de les dones que la societat volia apartades de la creació cultural.

Garcia va haver de conviure amb aquests prejudicis dins de casa seva mateix. El seu marit va posar límits a la seva dèria artística. El que no podia traspassar era el de la professionalització. Només amb aquesta condició la va deixar fer. La mestressa de casa es va haver de conformar amb les engrunes del temps per poder fer les seves fotografies. I es va haver d’espavilar per poder-se finançar. Es va muntar el seu propi laboratori a la cuina. I amb els diners que es treia dels premis adquiria el material. En va rebre una pila, alguns de convocats tan lluny com l’URSS, el 1966. El diari Pravda va difondre les seves imatges al costat d’una figura tan reputada com Galina Sanko.

Tot l’encaminava a ser una simple aficionada, però la qualitat de les seves fotografies defugen totalment aquesta categoria. “Va ser radical i innovadora”, exclama Segura. La seva matèria artística va ser l’experiència quotidiana. Va convertir el terrat de casa seva, al carrer Avinyó, i els de les cases properes, en “mirador i estudi”. En aquests espais de trobada gairebé sempre femenins i invisibilitzats, va forjar un llenguatge fotogràfic ple d’empatia i de tendresa que esmicolava arquetips malèvols. Uns afectes que també cercava en les llars de les seves veïnes. En els retrats que va fer en els interiors domèstics “buscarà una nova representació iconogràfica de les dones, més enllà dels estereotips”. Per exemple, fa ús dels contrapicats que celebren la fortalesa d’unes dones que amb ulls masculins quedaven reduïdes a sers febles i vulnerables. “Ella trenca la dicotomia entre interior i exterior, entre l’anomenat espai públic, semipúblic i privat, entre viatge i espai domèstic”, rebla Segura.

Per a aquesta historiadora i investigadora especialitzada en la història de les dones, Garcia es va fer seu l’eslògan de les feministes dels anys setanta: “El que és personal és polític”. “Buscarà la complexitat de la vida i, amb la seva manera de representar-la, contribuirà a crear noves maneres de dir, d’expressar i de subvertir els cànons visuals, la política de la imatge”, sentencia.

El factor humà impregna el conjunt del seu treball. “Disparava allà on transcorria la vida. La presència de persones era imprescindible. Mai va tenir interès per l’arquitectura, només per la ciutat habitada.” Quan baixava dels terrats, entrava als mercats o se n’anava d’excursió a la perifèria per caçar els batecs de la nova ciutat en construcció. També aquí va distanciar-se d’una manera altiva de fotografiar aquests marges: “Ella no té una mirada estigmatitzadora.”

Després de la mort de Franco es va reconnectar amb els seus orígens fotogràfics polítics, tot rastrejant les pintades combatives amb les quals les parets de la ciutat es llevaven cada matí. I va tornar als terrats, ara per documentar els estralls que estava fent l’heroïna en els joves barcelonins que es creien amagats en els carrerons de la ciutat vella. “Als anys vuitanta, es va resistir a donar una imatge edulcorada de Barcelona. En això també va ser honesta i valenta.”

Amb 90 anys i escaig, encara feia fotografies amb la seva característica tranquil·litat. “No va ser una fotògrafa excessiva, pròdiga, al contrari, va ser continguda. Buscava la fotografia que volia fer i la feia.” Quan va morir el seu marit, va deixar de signar amb el seu cognom (fins llavors ho havia fet com a Carme García de Ferrando). I tot i que continuava sent una creadora oculta, algunes de les noves promeses de la fotografia catalana li tenien molt respecte, sobretot Joan Fontcuberta, que sempre li va demanar consell.