El procés de la creació

Cineasta intimista que ha explorat en les complexitats sentimentals reflectint-ho a través de la posició, el contacte i la distorsió dels cossos, a vegades “modelats” com figures escultòriques, Jacques Doillon va rebre l’encàrrec de realitzar un documental sobre Auguste Rodin en el centenari de la seva mort, esdevinguda l’any 1917. Tanmateix, va convertir-ho en una ficció sobre un artista que, creant l’escultura moderna, va mantenir constants conflictes amb bona part dels que van encarregar-li obres. Potser el cas més revelador és el de la cèlebre escultura de Balzac, el motlle de guix de la qual va ser tan rebutjat que no es va fondre en bronze fins després de la mort de Rodin.

El procés creatiu de l’escultura de Balzac, gestada del 1892 al 1897, ocupa el tram final del film, que comença amb el d’una altra obra fonamental de Rodin, La porta de l’infern, el conjunt monumental inspirat en La Divina Comèdia, de Dante, iniciat el 1880. De fet, a través de la presència corporal de Vincent Lindon, el més bonic de la pel·lícula és la representació del treball creatiu de l’escultor, de la seva constant recerca a través del dibuix i de l’argila. Una altra cosa, més discutible, és la representació una mica barroera de la seva vida amorosa i sexual (establint, a més, una mena de relació causa-efecte entre la pulsió eròtica i l’artística) que, durant aquest període, passa d’una manera intensa, però no exclusiva, pel vincle amb Camille Claudel, que, després de ser encarnada al cinema per Isabelle Adjani i Juliette Binoche en films amb una concepció antagònica, té una irritant i antipàtica intèrpret en Izia Higelin.