Quatre anys després de triomfar amb el thriller
El Niño, que es va endur set premis Gaudí i quatre Goya, Daniel Monzón (Palma, 1968) estrena la comèdia Yucatán, una història d’enganys en què ningú és el que sembla. Luis Tosar, Rodrigo de la Serna, Joan Pera, Stephanie Cayo i Gloria Muñoz protagonitzen aquesta pel·lícula ambientada –i rodada– en un vaixell de creuer de luxe que parteix de Barcelona i passa per Casablanca, Tenerife, Brasil i Mèxic.
Aquest home interpretat per Joan Pera que ha guanyat 161 milions d’euros a la loteria va existir realment?
Sí. Jo volia fer una comèdia amb Luis Tosar, que conec molt i sé que té una vis còmica meravellosa que no s’havia aprofitat. Volia fer una comèdia una mica canalla, d’estafadors, de tramposos, pensava que hi encaixaria. Quan ho vaig comentar a Jorge Guerricaechevarría, el meu coguionista, em va dir que tenia la víctima perfecta i em va treure el retall d’una notícia sobre un forner que va guanyar 161 milions d’euros. Com deia Hitchcock, les històries que enganxen l’espectador són les de persones normals en situacions excepcionals. Si et pares a pensar-hi, guanyar aquesta barbaritat et gira del revés com un mitjó. Vam començar a investigar i ens vam trobar amb aquesta dada que es dona a la pel·lícula: nou de cada deu guanyadors de grans premis a la loteria acaben assassinats, arruïnats o a la presó. Vam seguir diversos casos i són al·lucinants. N’hi ha un que la dona el va intentar assassinar dos cops, el primer va fallar. I al final la van descobrir. Volíem com a protagonista aquest forner lúcid, preocupat perquè aquest premi que li ha tocat pugui ser una maledicció enlloc d’una benedicció.
La pel·lícula comença amb el pianista del vaixell oferint al públic’“entreteniment i diversió”. És també la seva intenció?
Totalment, és una declaració d’intencions. La principal pretensió de la pel·lícula, que crec que és el que ha de tenir una comèdia, és que la gent ho passi bé. Roberto Clayderman (Rodrigo de la Serna), el personatge interpretat per Rodrigo de la Serna, convida els creueristes a abandonar aquesta bombolla creada per a la diversió de tots els passatgers, exactament igual que es desitja als espectadors que gaudeixin durant la pel·lícula.
Un creuer i una pel·lícula tenen coses en comú?
Un creuer és com una pel·lícula d’entreteniment, un espai creat perquè un munt de gent visqui una fantasia en un altre univers. Aquesta pel·lícula és una comèdia, però molt especial, i transita per molts de gèneres: el cinema d’aventures, quan pugen al Teide sembla un cartoon del Coyote, el musical, el thriller, el drama o melodrama, etc. Tot plegat acaba formant una pel·lícula molt peculiar. Si li haig de posar una etiqueta, m’agrada anomenar-la una boat-movie [riu], hi ha un viatge geogràfic i un viatge emocional de tots els personatges, com a les road-movies.
De fet, ‘Yucatán’ és un viatge en molts sentits.
Exactament. Una pel·lícula ha de ser un viatge per a l’espectador, l’ha de convidar a viatjar emocionalment, encara que el personatge estigui tancat en una habitació com a Repulsión. Aquesta pel·lícula és literalment un viatge geogràfic, però cada un dels personatges es troba davant el que és el tema principal de la pel·lícula, que és una faula sobre la cobdícia, i cadascú reacciona d’una manera. Jo crec que la pel·lícula acaba convidant a gaudir de la vida mentre dura, empeny a l’alegria de viure. Es repeteix diverses vegades una frase del pianista del Titanic, que, quan el vaixell s’enfonsava, suposadament va dir: “Mentre soni la música, balleu!”
La pel·lícula inclou registres molt diferents de comèdia. Per què?
Demano perdó per posar-me tan pedant, però a la literatura del Segle d’Or hi ha escatologia, slapstick..., i a les comèdies de Shakespeare el mateix tema es tractava amb els prínceps, la reialesa i els personatges nobles, i després amb els servents i la classe popular. A Yucatán, perdó pel símil, resulta fins i tot grotesc i herètic dir-ho [riu], tindríem els personatges d’alta comèdia, que serien els estafadors que interpreten Luis Tosar, Rodrigo de la Serna i Stephanie Cayo, i els de comèdia popular, costumista, que serien els cuñaos [els dos gendres de Joan Pera]. Aquesta conjunció funciona des que el món és món. M’agrada molt que hi hagi contrast, és molt interessant en les pel·lícules. La pel·lícula sembla una faula moral de Frank Capra. I és una pel·lícula de personatges, no són penjadors per a gags, intento donar-los veritat. M’agrada el cinema de Billy Wilder, que sempre es posava al costat dels personatges. Adoro la comèdia, i potser en aquesta pel·lícula, inconscientment, hi he reflectit pel·lícules que m’encanten. També hi ha acudits gruixuts, com en els films dels germans Farrelly o a Aterriza como puedas. A les comèdies t’has de treure la faixa. Però en general transita amb un to més elegant.