“El cinema s’adapta sempre als nous reptes”

Aleshores, es dedicava a la producció i distribució d’electricitat a la Garrotxa, quan no hi havien interconnexions amb altres companyies. Treballava 24 hores al dia durant 365 dies l’any i va haver d’assumir els fraus, els impagaments i la confiscació en temps de guerra per part de la Generalitat, quan Tarradellas n’era el conseller d’Indústria. Era feixuc i es va vendre la distribució a Bassols i es va quedar la producció. Es va decidir per l’exhibició perquè podia tancar cada dia i cobrar al comptat. Ara farà 75 anys que va obrir el Núria com a assaig i per agafar rodatge per, més endavant, fer el salt a Girona. Ho va fer en un local de lloguer de la seva tia, una antiga sala de ball, que va equipar amb 300 butaques i a l’última. Sempre amb la visió d’obrir un gran cinema a la capital. S’hi va atrevir dos anys després.

La seva inauguració, el dia del meu sant, el 29 d’octubre, va ser tot un esdeveniment a Girona. Es va projectar La policía montada del Canadá i hi van venir totes les autoritats, fins i tot el bisbe, que va beneir la sala. De seguida, el públic se’l va fer seu: era la novetat; això juntament amb el confort i les pel·lícules que s’hi programaven van ser molt apreciat pels espectadors. Com a anècdotes recordo que quan es va voler estrenar Gilda, el bisbe va cridar al meu pare perquè no la fes i ell li va contestar que es feia arreu i que s’ho pensaria si pagaven el preu que li costaria no fer-la. El va convèncer. També quan s’hi va celebrar el primer míting de CiU amb Pujol i Roca i Junyent. Vaig decidir abaixar la persiana perquè ja no s’hi cabia de gent i no vam fer cas de les trucades d’amenaça de bomba. Eren altres temps.

Sempre hem aplicat el sentit comú i una dedicació constant, anticipant-nos a les novetats i les ofertes. En tot moment hem tingut clar que el públic és el client a qui ens hem de dedicar. Treballem en la indústria de serveis i hem d’oferir el màxim servei. També, és clar, n’hem après al llarg dels temps, superant les crisis que sempre han marcat la història del cinema: la televisió, el vídeo, la pirateria, la reproducció en línia... És una competència constant i mirem com superar-la.

Sempre ho hem estat. Això ens ha permès ser més àgils que altres grups financers i amb grans estructures. Suposo que, en ser familiar, t’estimes més el negoci, no mires tant les hores que hi dediques.

De les poques coses que he fet bé, la millor ha estat donar el relleu, que jo abans havia pres, i quan més va convenir donar-lo. A més, un relleu voluntari, gens forçat. Es diu que la tercera generació és la que ho perd tot. Estic segur que aquesta no ho serà. També el fet d’apostar per l’expansió. Sense haver fet aquest pas no ens hauríem adaptat tan bé al mercat. I, és clar, la professionalització de l’empresa, fins al punt que, ara, tenim un director d’expansió.

Un dels que més, quan vaig poder donar el relleu. No perquè em tragués un pes, que sí [riu], sinó perquè veia que els meus fills s’adaptaven millor als canvis.

Els oblido! [riu] El tancament de l’Ultònia. Tancar un cine sempre és una decisió trista, i ho hem hagut de fer més d’una vegada, però l’Ultònia era molt emblemàtic.

M’agrada, però hi vaig poc. De clàssic, m’agrada el cine negre especialment, però també he gaudit molt amb Els increïbles 2.

Sí, rotundament! Però ens hem d’anar adaptant. Ara, es fan cinemes amb pantalles que t’envolten. Ja ho veurem. Si el cinema ha superat fins ara tots els entrebancs, sempre s’adaptarà als nous reptes. Fins ara ho ha fet!