Amor a contracorrent
La realitzadora Arantxa Echevarría va anar a Canes i ha estrenat als cinemes ‘Carmen y Lola’, film sobre un amor prohibit entre dues noies joves i gitanes
La pel·lícula ha provocat dures crítiques d’algunes associacions gitanes
“Trencar les normes és de valents i d’inconscients”, diu la jove cineasta basca Arantxa Echevarría (Bilbao, 1968). Ella ho va fer amb Carmen y Lola, la història d’amor prohibit entre dues noies gitanes de Madrid, rodada amb estil gairebé documental i amb actors no professionals d’aquest col·lectiu. La pel·lícula s’ha estrenat aquest cap de setmana després de passar per la prestigiosa Quinzena de Realitzadors del Festival de Canes.
La directora compara aquest amor entre dues adolescents gitanes amb les dificultats d’aquest projecte: “Et llances a la piscina i, un cop hi ets, ja tires cap endavant –explica, en una entrevista a El Punt Avui–. Em va passar amb la pel·lícula. Som un ramat d’ovelles blanques que ens movem a l’uníson cap a l’escorxador, i necessitem algú que nedi a contracorrent, aquestes ovelles negres que lluiten per poder avançar. La societat ha canviat gràcies als diferents i als valents, i cal ser-ho molt.”
Inspirada en ‘Mustang’
La pel·lícula li ha valgut dures crítiques d’algunes associacions gitanes. “Espero que la polèmica s’apagui i que la llum es posi en la pel·lícula. No l’he entès en cap moment, és una pel·lícula bastant feminista, el contrari del que he sentit. I he intentat que fos el més gitana possible. Arantxa Echevarría puntualitza que no ha volgut fer una pel·lícula “sobre l’amor prohibit, sinó sobre l’obligació en l’elecció de l’amor”. “Tenia com a referència la pel·lícula turca Mustang, que parla d’una cultura opressora cap a la dona. També em va arribar molt la seva manera de narrar, la llum, la càmera, aquesta sensació d’incorporar-te a la vida d’aquestes noies... En tot cas, m’he inspirat més en els amors obligats que en els prohibits.”
La seva experiència prèvia com a documentalista ha estat molt important. “Com els periodistes, els documentalistes tenim la sort de poder fer aquesta immersió en la vida dels altres, i a més amb permís. I queda un vincle entre el director i l’objecte del documental molt intens i profund. Has de ser respectuós, no trepitjar el seu jardí, deixar-los respirar... I he utilitzat aquestes tècniques en la pel·lícula.”
La inspiració inicial va venir d’una fotografia. Volia parlar del primer amor i va quedar “perplexa” per una notícia d’El País sobre la primera parella de gitanes que es casaven: “Estaven d’esquena, perquè no les coneguessin, i no hi havia ningú de la família, que per als gitanos és el pitjor que et pot passar.”
