Quan Picasso era un lladre

Picasso va trepitjar París per primera vegada a finals de setembre del 1900. Encara no havia complert els 19 anys, no tenia res més que el que duia a sobre, per descomptat que ningú havia sentit a parlar d’ell... però ja estava disposat a menjar-se el món de l’art. I així va ser: només arribar, va començar a devorar els artistes consagrats, amb un plaer especial si eren els gurus de l’impressionisme. De cada un en va mimetitzar el millor i, amb tot el talent aliè que va engolir, va crear una cosa nova.

Picasso era una esponja, però no tenia cap interès a copiar. El que realment volia era superar-ho tot. Trencar motlles. Ser únic. Li feia molta gràcia quan algun ignorant l’acusava d’imitar Toulouse-Lautrec: “És que es poden confondre, les meves obres amb les seves?”, etzibava tot cofoi.

El que Picasso va fer amb Toulouse-Lautrec, com amb tants d’altres, va ser digerir-lo per entendre com coi dotava les seves peces de tanta lluminositat. No va ser a temps de conèixe’l perquè ja estava pràcticament consumit per la mala vida (moriria al cap de res de sífilis). Però va trobar la manera de piratejar el seu art: va anar als llocs que l’havien inspirat, els submons de la bohèmia nocturna, i es va apropiar de la mateixa model que l’havia encisat, la vedette Yvette Gilbert.

El Museu Picasso de Barcelona ha muntat una paret amb aquestes connexions entre Picasso i Toulouse-Lautrec –impregnades de les corbes de la cantant– que fa molt goig. Del francès se n’exposen dues, d’obres, procedents de les col·leccions del Musée d’Orsay de París, que per a la nova exposició temporal del museu del carrer Montcada, Picasso descobreix París, n’ha prestat vuit més, també mestres, d’altres creadors que van exercir un influx similar en el joveníssim Picasso.

L’Orsay ha sigut generós, però més ho ha sigut el museu català, que li ha deixat 52 obres per a l’exposició Picasso. Bleu et rose, tot un esdeveniment de la tardor artística parisenca.

En aquest joc de donar i rebre també hi ha participat el museu francès de l’artista. Mentre que a París hi ha viatjat Ciència i caritat, obra cabdal del període de formació de l’artista que anteriorment, el llunyà 1980, només havia sortit un cop dels palaus del carrer Montcada, per anar al Moma de Nova York, a Barcelona han vingut nou obres que llueixen a Picasso descobreix París. Un títol que, tal com adverteix el director del museu català de l’artista, Emmanuel Guigon, es pot llegir perfectament al revés: “París també va descobrir Picasso” en el despertar del nou segle.

Però Picasso no va aparèixer pas a París del no-res. La seva trajectòria no s’explica sense Barcelona, on va viure el seu bateig amb la modernitat. I encara menys aquest primer viatge a la ciutat del Sena. I no només perquè l’estudi que va ocupar el va heretar d’Isidre Nonell. A la capital catalana és on es va començar a familiaritzar amb els puntals de l’avantguarda francesa gràcies a les revistes d’art que circulaven per la taverna d’Els Quatre Gats.

A Pèl & Ploma, que dirigia Ramon Casas, és on va llegir la convocatòria de selecció dels artistes del pavelló espanyol de l’Exposició Universal de París. S’hi va presentar i va guanyar. El seu oli, Darrers moments, es va donar per desaparegut durant un munt de temps, fins que el 1978 es va descobrir que damunt seu hi havia pintat La vida, una de les seves peces més famoses.

Picasso estava extasiat. París era la meca de l’art, on tot artista somiava anar. Abans de fer les maletes, va preparar-se amb alguns exercicis interessants. Va imitar la signatura de Steinlen, un artista que el tornava boig, en un esbós d’uns caps fets a l’estil del Greco. Va fer una triple caricatura de Rodin, Napoleó i Sarah Bernhardt. I es va representar en un petit i simpàtic dibuix al costat de Manuel Pallarès davant de dos edificis mítics, la Torre Eiffel i Notre-Dame.

El trajecte l’havia de fer amb Pallarès i amb Carles Casagemas, però finalment el va compartir només amb aquest segon (Pallarès s’hi va afegir més tard), el seu amic suïcida. Casagemas es va esberlar el cap d’un tret al cafè Hippodrome. Picasso no estava amb ell aquell tràgic dia. Va quedar trasbalsat de per vida.

La primera aventura parisenca va ser curta, de menys de tres mesos. Però la primavera de l’any següent, el 1901, s’hi va tornar a traslladar i aquest cop per assistir a la seva exposició d’estrena, a la galeria Vollard. Alguns crítics de renom van clissar de seguida les ganes que tenia aquell marrec desconegut de cruspir-se genis. Com Gustave Coquiot, que el va lloar així: “Picasso vol veure-ho tot i expressar-ho tot.”

Però va ser Félicien Fagus el que va endevinar tot d’una quines eren les seves obsessions: “S’hi descobreixen fàcilment, a més de les dels grans artistes del passat, moltes influències probables: Delacroix, Manet (molt apropiadament, ja que en part ve dels espanyols), Monet, Van Gogh, Pissarro, Toulouse-Lautrec, Degas, Forain, Rops, potser... Totes passatgeres i que s’esvaeixen tot just copsades (...). La seva personalitat es troba en aquesta empenta, en aquesta espontaneïtat juvenil i impetuosa (diuen que no té ni vint anys i que ha pintat fins a tres teles cada dia).” Aquest era Picasso, sí. Picasso l’insaciable.

De molts d’aquests noms que sortien en la ressenya de Fagus n’exposa ara obres el Museu Picasso de Barcelona. No de tots, però: l’absència més notable és la de Van Gogh, a qui Picasso sempre va considerar “el més gran” i de qui va manllevar la seva enèrgica pinzellada. Sí que hi ha tres esplèndids Cézanne, que a més tenen el valor afegit que Picasso els va veure a la mostra Centennale de l’art français que es va presentar en el marc de l’Exposició Universal. I encara més: dos dels tres, Cinc banyistes i El mar a l’Estaque, acabarien formant part de la seva col·lecció particular quan els va adquirir... als anys cinquanta!

“Molts dels artistes que tant va admirar quan va arribar a París, els va estimar sempre”, exclama Malén Gual, la comissària. Cézanne és un cas, però també ho és Degas (representat a la mostra amb el quadre Planxadores) o Manet, amb qui Picasso es “relliga amb la cultura espanyola, des de Goya”. “Amb Manet comparteix temàtica, la tauromàquia, amb un sentit tràgic, no folklòric”, indica la comissària. A l’exposició s’imposa el magnífic oli Corrida de toros. Tampoc passa desapercebut L’infant malalt, d’Eugène Carrière, un retrat familiar monocrom que es pot associar fàcilment amb l’època blava de Picasso. Si més no, va ser un estímul visual per a aquell adolescent d’ambició desmesurada.

Només sis anys després de la primera estada a París, Picasso va provocar un terratrèmol amb la seva pintura revolucionària Les senyoretes d’Avinyó, moment fundacional del cubisme. “Picasso ho havia fagocitat tot per, finalment, fer el seu propi art”, rebla Gual.