La ficció realista de Lacuesta
El cineasta gironí presenta candidatura a una segona Petxina d’Or amb la seva nova pel·lícula, ‘Entre dos aguas’
“Estàvem més pendents del que passava davant la càmera que darrere”, diu el director
La frontera entre realitat i ficció no és, en el cinema d’Isaki Lacuesta, un mur infranquejable. Al contrari, és ple de portes, finestres i esquerdes, especialment en el cas d’Entre dos aguas, un projecte molt especial: el cineasta agafa Israel i Francisco José Gómez Romero, els germans gitanos que apareixien a La leyenda del tiempo (2004) i explica què se n’ha fet, de les seves vides. O potser s’imagina el que se n’ha fet, perquè ja hem dit que hi ha coses reals i d’altres que no. La pel·lícula es va presentar ahir a concurs al Festival de Sant Sebastià i, vista la rebuda del públic, podria ser que rebés algun premi en la gala de clausura, que se celebra demà a la nit, tot i que té difícil repetir Petxina d’Or, que ja va guanyar el 2011 amb Los pasos dobles. Isaki Lacuesta va explicar ahir que Entre dos aguas, que agafa el títol d’un tema de Kiko Veneno, creador dels temes musicals del film, “és una ficció molt realista, feta amb uns actors portentosos”. “Es tracta –hi afegeix– d’una pel·lícula de ficció inspirada en els personatges i en coses molt properes a realitat. El protagonista no ha estat a la presó, però altres coses són reals. És un tipus de ficció en què intentes que les formes no s’interposin entre actors i públic.”
Després de la presó
La pel·lícula comença quan Israel surt de la presó i torna a l’illa de San Fernando –d’on és també el Camarón de la Isla–, on la seva dona ha criat com ha pogut les dues filles que tenen, i el fa fora de casa. El seu germà Francisco és soldat professional. Isra passa el temps amb els amics i busca feina, amb el risc constant de caure en el tràfic de drogues, el camí més fàcil per tornar a fer diners.
Isaki Lacuesta va prestar atenció a la realitat durant el rodatge: “Pertanyo a una generació que va créixer veient cinema i que està molt preocupada per la forma. Però en aquest cas, com ja vam fer a La leyenda del tiempo, estàvem més pendents del que passava davant la càmera que darrere. Ja hem assimilat les lliçons dels nostres mestres, i no ens preocupàvem tant de la forma.” Els personatges tenen moltes coses dels mateixos intèrprets: “El procés d’escriptura del guió ha estat un diàleg constant amb els actors, hem col·laborat amb ells i durant el càsting, als assajos..., vam introduir diàlegs i altres aportacions de cada intèrpret.”
Isaki Lacuesta no té cap problema a retratar realitats tan llunyanes: “Volem viure amb la gent que s’assembla a nosaltres, per com vesteix, per les seves idees polítiques... Però quan faig cinema m’acosto a altres realitats i porto els espectadors a altres llocs del món.”
