Art

L’art que es mou

Una mostra a La Pedrera busseja en el cinetisme, que va emergir als anys cinquanta amb el repte de crear obres que fossin accessibles per a la gent

Tot va començar quan Marcel Duchamp es va divorciar de la pintura. “El 1913, vaig tenir la feliç idea de fixar una roda de bicicleta sobre un tamboret de cuina i de mirar com girava”, va escriure a propòsit del seu ready-made inaugural, Roue de bicyclette. Fa més d’un segle, doncs, que Duchamp va crear la primera obra d’art que no era estàtica. Va ser el moment zero d’un nou esperit artístic que assoliria la seva màxima expansió als anys cinquanta i seixanta i que va aconseguir tirar a terra algunes de les barreres eternes que separaven l’art de la gent. Com ara la barrera física. Per fi, una obra es podia tocar, trepitjar i inclús modificar.

Duchamp va ser un dels vuit artistes que van prendre part, el 1955, en l’exposició Le mouvement, a la galeria Denise René de París, que està considerada l’esdeveniment fundador de l’art cinètic. Yaacob Agam, Pol Bury, Alexander Calder (un altre pioner, a qui Duchamp va regalar el nom per referir-se a les seves obres: mòbils), Robert Jacobsen, Jesús Rafael Soto, Jean Tinguely i Victor Vasarely van ser els seus companys d’aventura.

Vasarely va ser l’encarregat de redactar el manifest de la colla (bons amics que mai es van veure com a competidors), que sentenciava amb aquesta perla: “El futur ens reserva la felicitat d’una nova bellesa plàstica en moviment i emocionant.” Felicitat, bellesa i emoció: aquests van ser els seus principis creatius.

Que ara set d’aquests vuit magnífics (només hi falta Jacobsen) figurin en l’exposició Obres obertes de La Pedrera (al costat d’una trentena més d’artistes; en total, s’exhibeixen 64 obres, fins al 27 de gener) és la millor prova de l’excel·lent treball de recerca que han fet els comissaris Jordi Ballart i Marianna Gelussi per ensenyar la veritat d’aquest corrent, “l’última de les avantguardes”, precisen, que ha estat víctima de molts prejudicis al nostre país. I d’una minsa difusió. L’última vegada que es va veure a Barcelona un desplegament d’obres d’aquesta adscripció va ser el 2000 al Macba, en la mostra Camps de forces.

El tàndem de comissaris han desbrossat de tòpics el cinetisme per reivindicar-ne els valors profunds. El més singular: que per aquells artistes l’art era un instrument per transformar la societat. “El seu repte va ser crear un art que no fos per a una elit”, explica Gelussi. Però en la seva utopia democratitzadora es van trobar amb un obstacle. No pas del públic, que els va acollir amb fervor, sinó de l’establishment de la crítica d’art, que mai va veure de bon ull un art que fos accessible per a tothom i que, amb la seva implicació, el públic se n’acabés sentint part. Més i tot, “que n’era també el creador”, apunta la comissària.

Per als cinètics, l’art no era un joc, no, tot i que en van manllevar un aspecte clau: la interacció amb l’espectador. De fet, cap obra d’art cinètic adquireix ple sentit sense la participació activa dels visitants. Amb una actitud passiva, mai no s’acciona. I ni amb els ulls n’hi ha prou. “Reclama la intervenció de tot el cos”, subratlla Ballart.

A Reflexos en l’aigua deformats per l’espectador (1964), de François Morellet, s’ha de moure una palanca per distorsionar el dibuix reticular que projecten uns neons de llum blanca sobre un estany d’aigües obscures. A Bariestesia (1974-1975), de Gianni Colombo, s’han de pujar unes escales amb esglaons desnivellats. A Vibració en blau i negre (1966), de Jesús Rafael Soto, el gest és encara més senzill: caminar per davant del quadre i el vent que genera el cos humà esculpeix una visió inesperada de la seva trama de filferros i fils. I a Cromosaturació (1965), de Carlos Cruz-Díez, s’ha de circular per l’interior de tres cambres buides on regnen llums de vius colors. Colors que es metamorfosegen al cap d’una estona a instàncies del cervell. Qüestionar les nostres impressions va ser un dels grans neguits dels artistes cinètics.

Organismes vius

“L’art cinètic entén l’obra com un organisme viu”, exclama Ballart. I viu significa mutant, inestable, inconclús. Com la realitat mateixa, en què no hi ha res fix i inalterable. Per quina raó ho ha de ser l’art, doncs? L’artista Lygia Clark veia els seus treballs, i així els anomenava, com a “animalons”. Clark deixava que fos el públic el que creés les formes de la seva obra tot manipulant unes simples làmines d’alumini. Són, al cap i a la fi, obres sense un punt de vista únic. “No n’hi ha cap de principal. Tots són vàlids”, rebla Ballart.

A La Pedrera també han estat convocats els creadors catalans afiliats a l’ideari del moviment: Leandre Cristòfol i Jordi Pericot, que es compenetren de meravella amb algunes de les peces icòniques dels pares d’aquesta família d’artistes. Aquí, un Tinguely històric, Visca la llibertat I (1960), un personatge fet amb objectes de ferro rovellat que sembla que s’hagi de posar a caminar en qualsevol moment. Allà, un Hans Haacke, Vela blava (1965), un tros de tela que fa onejar el corrent d’aire d’un ventilador silenciós.

A l’entorn d’aquest concepte obert i alliberat de l’art va teoritzar l’escriptor Umberto Eco, del tot convençut de la dimensió social de la creació artística: “L’art sempre ha estat el primer a modificar la nostra manera de pensar, de sentir, fins i tot abans (a vegades amb un segle d’antelació) que s’arribés a entendre quina necessitat hi havia per fer-ho.”

Els artistes del moviment, que als setanta es van dissoldre com el sucre en el cafè, van ser uns precursors de les formes de relacionar-nos amb el món que han instaurat les noves tecnologies.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona