Tan caòtic, tan genial, tan Puntí

Difícilment ningú arribarà a saber què passa pel cap del gran geni Adrià Puntí. Ni tan sols ens acostaríem a saber un bri del que hi ha al seu magistral univers. Però aquest cap de setmana passat el músic ha deixat una porta entreoberta perquè uns quants privilegiats poguéssim fer un cop d’ull dins d’aquest món Puntí. Tan caòtic, tan fantàstic, tan meravellós, tan incomprensible i imprevisible. Divendres al vespre, va reconvertir el Teatre de Salt en el seu taller. En la seva cova creativa que té a casa seva i on s’endinsa, s’amaga, es perd i reneix amb aclamades obres sublims. Un billar, un ordinador, una pianola, una guitarra... i una bossa amb refrigeris perquè la gola no quedi seca. Fum d’una cigarreta. Silenci. “Mare, avui tinc ganes de gravar”, explicava un Puntí essencial, íntim, pròxim, despullat. Tant, que fins i tot es va deixar plorar. La família. Sempre la família és present sobre el seu escenari. I ara, més que mai, el nom de Genís –Narcís Puntí i Sans, el seu pare mort al juliol– ha pres protagonisme, per sobre de la mare –a qui fins i tot li va dedicar el disc Maria el 2002–. Divendres al Teatre de Salt van sonar de noves de la creació Enriu-te’n fins que el cor et digui prou. Molt tímidament. Tan tímidament que tan sols van ser presents perquè Puntí va prémer el play de l’ordinador portàtil que tenia sobre una taula carrinclona. La guitarra aparcada. Bé, no del tot. Coral·lí, Jeu, El boulevard dels xiprers i Prohibit –“Benvinguts al desastre!!!”– o Tornavís, sí que van néixer dels brillants dits i la prodigiosa i peculiar veu d’aquest artista del Veïnat de Salt, i amb la secundària ajuda del baixista Pedrito Martínez i del bateria Dani Pujol.

La sessió musicoescenificació de divendres al Teatre de Salt tenia la continuació l’endemà, a la sala la Mirona. Aquí ja no hi havia excuses per no desgastar les cordes de les guitarres i, per què no, les vocals. Amb Novembre –“Ei, noi! Girona és immortal!”– i Compendio en mi menor d’Umpah-Pah arrencava una nit en què va repassar les seves obres d’art: Cor Agre, Sota una col, Ull per ull, Sí o Mirall capgirat. Fet un secall, però en plena forma. Tant, que el públic el va elevar a president. Puntí ha buscat l’excusa a Enriu-te’n fins que el cor et digui prou per tornar (altre cop). Benvingut! És Puntí. Essencialment Puntí.