El Macba ventila l’obra

Un dels temes no resolts del Museu d’Art Contemporani de Barclona (Macba) és una resposta tèbia del seu públic natural: la ciutadania barcelonina i catalana. El públic estranger interessat en l’art contemporani procura fer-hi una visita. Aquest problema amb la ciutadania en general no és només seu. La realitat és que, encara ara, costa que l’art contemporani arribi a la majoria de població.

Des del museu han entès que cal posar-ho més fàcil. No reduint la intensitat de continguts, sinó fent més curta la distància entre l’art i el presumpte visitant. A partir d’ara la primera planta estarà sempre dedicada a presentar diferents lectures de la col·lecció del Macba, que formen 5.248 peces, de les quals se n’exposen 194 en aquesta primera presentació, que porta per títol Un segle breu.

El director del museu, Ferran Barenblit, va explicar que el muntatge s’estructura cronològicament i que, per fer més nítida la significació de les obres, s’acompanyen de documents que han aportat també altres institucions. “Volem provocar una reacció visceral.” A més d’apropar-se al públic, les presentacions ajudaran també a trobar el sentit de la resta d’exposicions.

El recorregut comença l’any 1929 i arriba fins a l’actualitat. La data d’arrancada s’ha triat perquè va ser un moment en què es van disparar molts conflictes que encara tenen la seva expressió en els nostres dies i que dispararien l’evolució de l’art i de la societat d’una manera vertiginosa, d’aquí el títol Un segle breu. A les parets exteriors de la sala s’ha inserit una cronologia de fets rellevants que han passat en aquests anys. “Des d’una mirada feta des de Barcelona, que és on hi ha la col·lecció, volem dialogar amb la resta del món”, va dir Barenblit.

Una altra de la particularitat de la tria de peces de la col·lecció és que ha estat un treball de transversalitat entre diversos departaments de la casa.

El recorregut, que és cronològic “però no lineal”, passa per diferents moments de l’art i les implicacions que ha tingut en la societat en aquest període. Per exemple, es mostra l’impacte que la sida va tenir en la cultura i la política. Hi ha obres que no s’han mostrat mai o que fa temps que no s’exposen. Creacions que no tenien voluntat d’obra d’art, com ara els cartells que van fer i distribuir els estudiants el maig del 68 a París.

També s’hi poden veure guixos de Miró, obres d’Alexander Calder, Joaquín Torres-García, Eugènia Balcells, Jean-Michel Basquiat, Guerrilla Girls, Juan Muñoz, Tàpies, Jorge Oteiza, Ewerker Collective, Sanja Ivekovic, Miralda i un impressionant Christian Boltanski, que posa la pell de gallina, entre molts d’altres. Aquesta configuració anirà canviant en el temps en què s’incorporaran noves peces.