Firmar un film amb ‘duende’

Federico García Lorca va fer la seva conferència pública l’any 1922 amb el títol Arquitectura del cante jondo. La seva relació amb el músic Manuel de Falla li havia fet aprofundir en el cant flamenc i va aprofitar l’ocasió per expressar la seva incipient teoria de les arts. Lorca considerava que hi havia alguna cosa ancestral, d’arrel dionisíaca, que estava en el cante jondo que convertia l’obra en alguna cosa que anava més enllà del lament. Aquesta cosa tenia a veure amb el misteri d’allò essencial que costa molt de transmetre i només es pot arribar a trobar quan l’art arrisca i treu una determinada força del seu interior. La força de la veu venia determinada pel quejío que expressava una força propera al misteri que desafiava la racionalitat. Aquesta força estranya va ser el que va anomenar duende. Entre dos aguas, d’Isaki Lacuesta, és una pel·lícula amb duende; i no ho és perquè filma una comunitat gitana en les terres andaluses de La Isla de San Fernando, ni perquè el seu títol fa referència a un clàssic de Paco de Lucía, sinó perquè des d’un clar desig de mostrar –i no demostrar– una realitat acaba trobant en els cossos i els paisatges aquella cosa misteriosa, aquell duende que permet que tot pugui bascular fins a transmetre una estranya però poderosa emoció profunda.

Entre dos aguas és la història d’un retorn. Dotze anys després de La leyenda del tiempo, el cineasta torna a un paisatge i a uns cossos. L’adolescència s’ha perdut i amb ella la innocència. Probablement per això el paisatge esdevé més opressiu i els tatuatges a la pell dels cossos porten marcades les ferides del temps. Isra –el nen que perdia la veu– surt de la presó i busca la reinserció en un entorn on domina l’atur, els negocis foscos, la marginació i on sobreviure resulta molt complicat. Cheíto ha trobat el seu camí en la infanteria de marina, ha voltat pel món, ha perdut alguna cosa essencial de la seva arrel, però és conscient que l’exèrcit és una forma també de supervivència, allò que el preserva de no caure per un pendent profund. La pel·lícula descriu els moviments vitals d’Isra i Cheíto, com viuen d’allò que poden, com busquen marisc enmig del lloc fangós o com troben refugi en unes llars desestabilitzades. Entre dos aguas és la crònica d’una supervivència.

Isaki Lacuesta filma moltes coses des d’un clar registre documental. El paisatge desolat, els cossos tatuats, els gestos, les cases assolades per la marea, els ponts des dels quals salten els joves o les famílies desestructurades formen part d’un món. És evident que la càmera capta les transformacions, modificacions i alteracions d’aquest univers. Al costat d’això hi ha la ficció. No sabem si Isra va estar veritablement a la presó, si la seva esposa el va abandonar quan en va sortir, o si malviu com mostra la pel·lícula. L’encert d’Entre dos aguas és que no importa saber quins són es límits entre la veritat i el document. Estem en un registre realista en què allò que s’imposa no és tant allò que és, sinó allò que fa veure que és. Si allò que mostra no ha passat als personatges, pot haver passat a altres que són com ells, perquè tot allò mostrat forma part del context que la càmera explora. No hi ha cap mentida, sinó una veritat social que s’imposa però sense voler posar en evidència cap tesi, sinó només una constatació. El duende sorgeix quan enmig de la constatació realista comença a agafar força el misteri de l’art. I aquest duende es troba en la bellesa dels rostres, en la forma com uns no actors saben imposar davant la càmera la força de la seva pròpia existència, constatant que més enllà de l’entorn social hi ha alguna cosa ancestral en la vida d’aquesta comunitat, que converteix el seu univers en un laberint sense sortida. És la força d’un crit interior al qual la pel·lícula dona forma.