Lligada a un guant

Hi ha una frase d’Orson Welles que, a propòsit del seu matrimoni amb Rita Hayworth, s’ha fet cèlebre, en certa manera tristament cèlebre: “Si allò va ser felicitat... imagini què va ser la resta.” La primera part de la frase és el títol de la biografia que Barbara Leaming va escriure sobre Rita Hayworth i que va ser publicada el 1989, dos anys després de la mort de l’actriu, que en feia molts que patia Alzheimer. Va ser la resposta de Welles –del qual Leaming també va escriure una biografia apareguda el mateix any (1995) en què va morir el cineasta– a l’escriptora quan aquesta va dir-li que l’actriu considerava que aquells quatre anys de matrimoni (1943-1947) amb ell van ser els més feliços de la seva vida. I això que la relació tenia fama d’haver sigut tumultuosa i plena d’infidelitats de Welles, que, a més, va encaixar malament que la seva esposa tingués un èxit espaterrant amb Gilda mentre que ell ja tenia molts problemes a Hollywood.

De fet, la mateixa Rita Hayworth havia dit respecte d’Orson Welles que resultava molt difícil conviure amb un geni: “És algú interessat sobretot en ell mateix i gens en la seva esposa.” I, tanmateix, va deixar entreveure que allò que hi va viure va ser el més pròxim a la felicitat. A partir d’aquí, Barbara Leaming no només va imaginar què devia ser la resta de la vida de Rita Hayworth, sinó que va indagar-hi i ho va plasmar en una biografia que s’acosta a una cartografia del desastre emocional de qui Hollywood va publicitar com una Love Godess. Una ironia sinistra. Aquesta “deessa de l’amor” per cert, va arribar a dir: “Hollywood em va vendre al públic de la mateixa manera que es venen els cereals per a l’esmorzar o un projecte immobiliari.”

Nascuda el 17 d’octubre de 1918 a Nova York, havia rebut el nom de Margarita Carmen Cansino, era filla del ballarí sevillà Eduardo Cansino i de l’anglesa Volga Hayworth, també dedicada al món de l’espectacle sense gaire fortuna. Així que, per al seu nom artístic, va reduir Margarita a Rita i va adoptar el cognom de la seva mare. Un temps després d’haver-se iniciat, amb només 16 anys, a Hollywood amb petits papers a la Fox, es diu que l’actriu va desfer-se del Cansino per evitar els papers hispanos o exòtics que li adjudicaven, però potser també per rebutjar el pare que va obligar-la, quan era una nena, a ballar amb ell en locals de mala mort a la frontera mexicana. Però no només això: també va abusar-ne sexualment. Sortint d’aquest foc, va caure en les brases del seu primer marit, Edmund Jundson, un agent que, de fet, l’explotava vivint dels petits papers que ella havia començat a fer a mitjans dels anys trenta. Va ser al final d’aquesta dècada que Howard Hawks va començar-li a donar volada amb Only Angels Have Wings. Després, a primers dels quaranta, va lluir a Blood and Sand (Sangre y arena), amb Tyrone Power, i als musicals que va fer amb Fred Astaire (You Were Never Lovelier / Ballant neix l’amor) i l’aleshores jove Gene Kelly (Les models) demostrant-hi que era una ballarina esplèndida.

I, en fi, l’any 1946 va arribar Gilda: el vestit negre de setí, la cabellera pèl-roja en tota la seva esplendor, el guant com a metonímia d’un striptease, Put the blame on me i Amado mío, i les plantofades amb Glenn Ford. Rita Hayworth convertida en un mite eròtic a través d’un discret drama de relacions tèrboles dirigit per Charles Vidor. Un any després, no sé sap si per venjar-se de Hollywood o per imposar la seva pròpia imatge de Rita Hayworth, Orson Wells va “tallar” la cabellera de l’actriu i va fer tenyir-la de ros platí perquè interpretés una dona fatalíssima a La dama de Xangai, un film negríssim que acaba en un duel a mort davant de múltiples miralls. Una obra mestra que va ser un fracàs i amb la qual el director de Citizen Kane va ser pràcticament expulsat de Hollywood i Rita Hayworth (que va tenir tres marits més, entre els quals el riquíssim Aly Khan, amb els quals va ser encara menys feliç que amb Welles) va començar el seu declivi. O aquest potser va començar des del cim de Gilda?