Art

Charlotte volia viure

El monestir de Pedralbes exposa la dolorosa pintura de Charlotte Salomon, una jove jueva que va morir gasejada a Auschwitz

L’historial de suïcidis de les dones de la seva família la va dur a una dicotomia: l’art o la mort

Es pensava que la seva mare, que va perdre quan tenia vuit anys, havia mort de grip. Tampoc ningú no li havia dit que la seva tieta, que es deia com ella, Charlotte, s’havia llançat al buit quan encara no havia nascut. No en tenia ni la menor idea de l’historial de suïcidis de les dones de la seva família, una maledicció que es replicava generació rere generació. Fins que la seva àvia també va embogir i es va apagar davant seu. Llavors sí que l’avi, un personatge sinistre, li ho va confessar tot i la va animar a fer el mateix. “Mata’t!” Però no ho va fer: ella va triar viure.

O potser s’hauria de dir que l’art va triar la vida per a ella fins que la hi va arrabassar la maldat humana. Charlotte Salomon va morir gasejada al camp d’Auschwitz. Tenia 26 anys. Hauria pogut ser una gran artista. Ho va ser, però per poc temps. El titular fàcil seria aquest: Charlotte Salomon, l’Anna Frank de la pintura. I sí, però no. No perquè cap vida és comparable a una altra. Com la tendra escriptora, ella també va ser una dona jueva que es va recloure en la creació artística per exorcitzar els dimonis del nazisme. Però en el seu cas en va haver de desafiar un altre, d’infern: la tragèdia de la seva pròpia saga.

Per afrontar la seva obra, doncs, cal tenir múltiples claus d’interpretació a l’abast, cosa que s’ha preocupat d’oferir amb extrema sensibilitat l’historiador de l’art Ricard Bru al públic que visita l’exposició que presenta el monestir de Pedralbes, Vida? O teatre? Charlotte Salomon (Berlín, 1917-Auschwitz, 1943), i de la qual ell és el comissari. Mai s’havia exposat la pintura d’aquesta malaguanyada artista a l’Estat espanyol. A molts el seu nom no els sonarà gens. I és normal: la seva herència artística ve d’un llarg silenci, perquè va estar oculta en una caixa fins als anys seixanta. Els darrers anys sí que se n’ha començat a fer una àmplia difusió, en exposicions i també en llibres i en pel·lícules.

Vida? O teatre? és el títol que va posar ella mateixa a la seva obra principal, integrada per 782 guaixos (conservats al Jewish Historical Museum d’Amsterdam), 237 dels quals ompliran de dolor, però alhora de molta fe en la bellesa de la vida, les parets del cenobi gòtic de la part alta de Barcelona, fins al 17 de febrer. Els va gestar tots a l’exili, al sud de França, on es va traslladar després de la nit dels vidres trencats del 1938, l’inici de la destrucció dels jueus europeus. Des de l’assalt al poder d’Adolf Hitler, el 1933, els Salomon ja sabien de quin peu calçaven els feixistes. Al seu pare, un cirurgià reputat, no li van deixar exercir mai més la seva professió. A la seva madrastra, cantant d’òpera, la van repudiar tots els teatres. I a la jove Charlotte, li permetien estudiar a l’Acadèmia d’Art de Berlín, però, de guanyar premis, ni en somnis. Això abans del 1938. A partir d’aquell any, tot va agafar una dimensió més tenebrosa.

Els pares la van enviar al sud de França amb els seus avis materns. Ells van preferir Amsterdam per protegir-se. Els pares van sobreviure a la guerra, la filla, no. Quan la van anar a buscar el 1945, es van trobar al seu lloc aquesta carpeta d’obres d’art en les quals s’havia enfrontat a la història secreta de la seva família. A la plaga dels suïcidis femenins i a moltes altres ombres que planaven sobre aquest dramàtic destí: en especial, la llarga ombra del seu avi, un abusador sexual. Charlotte Salomon també va ser víctima de les seves brutes urpes, però en va saber escapar. Hi ha qui especula que potser el va acabar assassinant. L’avi va caure mort al carrer just després que ella escrivís una carta en la qual fantasiejava matar-lo amb una truita enverinada. Ho va fer realment? Va ser vida o teatre?

Bru adverteix que en aquest projecte hi ha tant de realitat com de ficció. “Salomon havia viscut massa temps en un engany”, precisa el comissari. Va plantejar el seu treball com una opereta (singspiel). Pintava sota l’influx de la música que escoltava. Pintava i escrivia els seus pensaments en uns papers transparents que enganxava amb cel·lo sobre els guaixos. Tot s’entrellaçava: pintura (sempre en només tres colors: vermell, groc i blau), música, escriptura... i també cinema. Vida? O teatre? és una mena d’storyboard de la seva desgraciada vida.

Salomon s’hauria pogut matar quan el seu depravat avi la va instigar a fer-ho. En va tenir temptacions, però va triar “alguna cosa extremadament excèntrica” per foragitar-les. Va triar l’art per recomanació d’un metge (el seu àngel de la guarda, a qui més tard va confiar la salvaguarda de la seva obra). Però també ho va fer per amor. Un amor impossible que havia sentit pel professor de cant de la seva madrastra, “l’únic que va creure en el seu talent artístic i que va pronosticar que faria una gran obra”, precisa Bru.

Vida, amor i mort. Un tot indissoluble. No és del tot clar quan va començar a crear aquest treball, si el 1940 o el 1941, però sí que se sap del cert que el va acabar l’estiu del 1942. Poc més d’un any després, va ser deportada i exterminada al camp més mortífer de l’holocaust. Salomon feia poc que s’havia casat amb un altre refugiat i estava embarassada de cinc mesos. “Una veïna que la va veure just abans de ser detinguda per la Gestapo va dir que l’havia vista feliç”, revela Bru. Definitivament, l’art l’havia salvat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona