Música

Els Pets

GRUP DE MÚSICA

“Hem fet un disc sobre la felicitat adulta”

Em feia por tornar a un estudi de gravació. Em calia relativitzar la meva relació amb la música

Cinc anys després de la publicació de L’àrea pettita, Els Pets tenen nou disc. S’anomena Som (RGB Suports), des d’ahir és a les botigues i ens presenta el trio de Constantí en versió serena, adulta i sàvia. Mantenim una conversa amb Lluís Gavaldà, que d’ençà que viu a Londres sol agafar una trentena d’avions l’any. Se’l nota entusiasmat pel disc (“l’eufòria és controlada –assenyala tanmateix–; que un artista digui que el seu últim disc és el millor em provoca vergonya aliena”) i, també, per la versió televisiva del seu programa de ràdio El celobert (que, a inicis de l’any vinent, s’emetrà al Canal 33 o, si fer programes musicals en aquest canal no s’ha convertit ja definitivament en una utopia, TV3). Els Pets –completats, com sempre, per Joan Reig a la bateria i Falin Cáceres al baix– estrenaran Som el 16 de desembre al Liceu i, dos dies abans, en faran una preestrena a La Mirona de Salt.

Quina mena de declaració hi ha al darrera del nom del disc: ‘Som’?
Hi ha diferents lectures, però la més òbvia és que vivim una situació col·lectiva que ens ha demostrat que la interconnexió entre nosaltres ens fa més forts, i que, en canvi, l’atomització que ens intenten inculcar, molt ben pensada, ens afebleix. Hi ha, per tant, una lectura clarament de país, però també n’hi ha una altra en clau de grup: Els Pets encara tenim ganes d’explicar coses, fer cançons i emocionar-nos amb la nostra feina.
Hi ha altres lectures de país, en aquest disc?
Prendre mal, per exemple, intenta ficar-se en la pell d’un repressor, un d’aquells membres d’un cos policial que es dediquen a estomacar àvies o torturar presoners, i imaginar com és la seva vida privada. Com deu ser per ell aixecar-se cada matí i fer un petó a la dona, servir-se un cafè o vigilar que el nen vagi a dormir. Cal fugir del gran problema que és fer cançons amb contingut polític: caure en paranys i convertir- les en pamflets alliçonadors i messiànics. Aquesta quota de cançons ja les vam fer quan érem joves.
‘Som’ és un disc força tristoi...
Més que trist crec que és un disc adult, sobre la felicitat adulta. I aquesta, tal com l’entenem nosaltres, té molt a veure en ser conscient dels entrebancs que tens al teu voltant, que cada vegada en són més. Hi ha més malalties, més gent que pateix... És una reivindicació del fet que, a través de l’experiència, fins i tot del dolor, arribes a ser conscient que les coses més insignificants, la gent en teoria menys important, sol ser allò que et dona més felicitat. Són cançons plenes de gent anònima, de classe més aviat mitja-baixa i sense heroïcitats, o amb heroïcitats d’anar per casa.
Els discos d’Els Pets sempre han estat molt en sintonia amb l’edat que tenien en el moment de fer-los.
Ens auto-imposem no fer veure que tenim una edat que no tenim. Quan ens vam ensenyar les cançons amb en Joan [Reig], vam riure molt, ja que hi havia històries d’incontinència orinària, sales d’espera en psiquiàtrics, iaios que sopen a la terrassa sempre i quan no faci fred, dones amb càncer... Però, bé, aquesta és la realitat d’una persona que té 55 anys i que té uns pares, si encara té la sort de tenir-los, que estan ja una mica feixucs. Emmascarar l’edat no té sentit, i menys quan el rock ja s’ha fet adult i Bob Dylan, Neil Young o Paul Weller ja fa temps que han trencat amb aquella idea que, per a fer música pop, cal fer veure que ets un Peter Pan tota la vida. Som conscients que la nostra música ja fa temps que no s’adreça als adolescents catalans, que ja tenen Txarango o Els Catarrres. Nosaltres, per no fer el ridícul, hem de fer altres coses.
Li ha resultat molt difícil escriure ‘Laia’, una cançó sobre una noia que té càncer?
No, perquè és una situació que estic vivint de prop i em va sortir a raig. Hi ha tantes coses que ens estan tocant de prop, en aquest disc, que amagar-les hagués estat molt més difícil. Tenia clar, però, que no havia de fer una lletra que fes llàstima, sinó que ressaltés que la malaltia, ja sigui un càncer, una esclerosi o un ictus, no defineix en cap cas la persona.
Un altre dels temes definitoris del disc, escrit per Joan Reig, és ‘Corvus’, sobre els abusos sexuals de capellans.
A Constantí, durant el tardofranquisme, l’estament religiós tenia una importància bestial. El capellà del poble era un dels poders fàctics, ja que, a més de capellà, era psiquiatre, assessor polític i pare espiritual, i n’exercia de forma perversa. Al poble ens va tocar un capellà francament sinistre, amb un costat fosc marcat per la pederàstia, i que va tacar la infància de més d’una generació dels nois de Constantí. La cançó, però, no incideix tant en què va passar i a qui li va passar sinó en el fet que va passar. Que és una cosa que existia i que existeix.
Com s’ha modulat el seu to de dir les coses a mesura que s’ha anat fent gran?
Els anglesos tenen una paraula, self-consciousness (‘autoconsciència’), que defineix molt bé la situació d’una persona a mesura que van passant els anys: cada vegada ets més curós amb allò que fas, dius i penses. Perds espontaneïtat, però guanyes cura. Procuro ser prou planer com perquè s’entengui allò que vull dir i no capficar-me tant en dir coses noves com en fer-ho de manera diferent.
‘Som’, la cançó, parla de la vellesa. Tema recorrent, en els més de 30 anys de trajectòria d’Els Pets.
Sí, hi ha Jaio [Bon dia, 1997], Gent gran [Respira, 2001]... Parlant-ho amb en Joan pensàvem que segurament té molt a veure amb el fet que, venint d’un àmbit rural, la gent gran encara és visible i la tens a prop, i més durant els anys de joventut, quan anaves al bar del poble i hi havia tanta gent jove com gent gran. La invisibilitat que pateix la gent gran, allà encara no l’hem patit.
Fa tres anys que viu al nord de Londres. Com ha influït en el disc?
A nivell de contingut no gaire, ja que, avui dia, viure a 3.000 quilòmetres de casa no és sinònim d’estar-ne desconnectat. Amb un clic veus la cara de ton pare, llegeixes un article d’opinió d’El Punt Avui, escoltes l’últim disc de Senior i el Cor Brutal... Sí, però, que allà la música la tens molt més a l’abast en tots els aspectes. Agafes pastanagues al supermercat i escoltes Joni Mitchell i, això, per a un aficionat a la música, és una experiència gairebé mística. A vegades la meva dona em dona un cop i em fa baixar del núvol: “Què et passa?” I és que estava escoltant Prefab Sprout mentre feia la cua a Correus! El pop és realment la música popular d’allà.
Se n’ha ressentit, el grup?
No, en Joan deia l’altre dia que em veu més a mi que no pas al Falin. No vivim tan intensament com els Beatles en la pel·lícula Help. Quan no tenim concerts o estem fent un disc ens veiem poquet. Tenim famílies i vivim en tres llocs diferents, però sempre que ens retrobem és bonic.
Aquesta manera de funcionar és el secret de la perdurabilitat del grup?
En part sí, tot i que les claus més importants són que tenim un públic molt militant que ens fa sentir útils a la nostra feina i que la relació personal entre els tres va més enllà del grup. Som tres homes del mateix any, poble i carrer, i ens coneixem tan bé que, al local d’assaig, només mirant-nos, sabem de quin humor estem.
Tornem al disc. S’estrenen amb Joan Pons, El Petit de Cal Eril, com a productor. Què li van demanar?
Que ens rebregués i no tingués manies en enfocar la producció cap allà on creia que seria més efectiva. Li vam donar carta blanca i de seguida ens vam entendre. La seva visió de la música té molt a veure amb la nostra: poca instrumentació, cançons curtes, res d’ornamentacions artificials, centrar-nos en el pinyol de la cançó, gravar espontàniament sense estar pendents del rellotge, jugar, riure, experimentar... Ens va demanar que féssim tots plegats vida en comú a Cal Eril [a Guissona], la qual cosa feia bastants discos que no fèiem. Ha estat la gravació més plaent de tota la història d’Els Pets.
Tenia riscos, però, l’operació.
Sí, i tant. Cada vegada que canvies de productor hi ha un risc evident, però és una qüestió de supervivència musical. És com treure’t el terra de sota els peus i tornar a aprendre a caminar. Qui fa la cançó és el mateix imbècil de sempre, sempre sonarà a ell, de manera que és important trobar algú que la vesteixi diferent. A vegades escolto en Serrat, per exemple, i em pregunto perquè no es deixa manar i remenar les cançons per un marrec jove. Un disc, per exemple, de Pau Riba amb El petit de Cal Eril seria brutal...
El primer ‘single’ del disc, ‘La vida és molt avorrida sense el teu cos’ és una cançó rodona.
És una cançó que jo volia descartar, i en Joan [Pons, El Petit de Cal Eril] em va insistir que no ho fes. A mesura que l’anàvem fent m’anava mirant i somrient: “què , aquesta encara la vols fora?”. En un mes va passar de ser la torna a ser el single.
La gravació de ‘L’àrea petita’ (2013), amb Refree, va ser traumàtica, en canvi.
Va ser diferent, però no per culpa seva. Jo amb en Raül hi vaig tenir una experiència bonica, trobo que és un dels artistes més genials de tot l’Estat. El problema, però, és que jo no estava bé. A vegades hi pot haver la impressió que hi va haver un drama entre ell i jo, però el tracte va ser deliciós. Simplement jo no estava fi. Vaig patir una forta baixada emocional i em va costar molt acabar-lo. Era un disc que em generava angoixa...
Per això han tardat cinc anys a gravar un disc?
Sí [amb rotunditat]. Em feia por tornar a un estudi de gravació, perquè m’obsessiono molt. La lliçó que he après en aquests cinc anys, però, és que ni jo sóc tan important ni un disc meu té perquè canviar el món. Em calia relativitzar la meva relació amb la música. I, ara que ho he fet, ho disfruto més.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Les cares diverses del ‘true crime’

Barcelona
novetat editorial

L’assassí més famós d’Irlanda, radiografiat

Barcelona
Laia Vilaseca
Novel·lista

Laia Vilaseca: “Escrivint, continuo sent jardinera i no arquitecta”

Barcelona
ARTS ESCÈNIQUES

L’Alegria que ‘triomfa’ als Premis de la Crítica

BARCELONA
música

El nou festival Guixolstronic proposa 12 hores de música electrònica

st feliu de guíxols
cultura

L’associació de museòlegs, sobre el polèmic canvi d’orientació del Museu del Disseny: “Caldrà esperar a que es presenti el projecte definitiu”

barcelona
Música

El Festival de Prada s’estén i ofereix concerts sense fronteres

Girona
DANSA

El Sismògraf convoca a respirar amb la natura i a flirtejar amb la tecnologia

OLOT
Crítica
música

Sostinguts per l’estiu

GIRONA