Un In-Edit entre reis
Elvis Presley, rei del rock, i Peret, rei de la rumba, inauguren i clausuren el 16è Festival de Cine Musical Documental, amb canvi de seu i més pel·lícules que mai
George Michael, Studio 54, Joan Jett i Grace Jones, entre els protagonistes del festival
El certamen barceloní vol recuperar els 5.500 assistents que va perdre en l’edició passada
Temps de convulsions, aquest últim any, per a l’In-Edit. Després d’un creixement constant des del primer dia, el Festival de Cine Documental Musical de Barcelona va passar en l’última edició de 28.000 a 22.500 espectadors. “Va ser atípic, no teníem tan mal programa!”, esgrimeix el seu director, Cristian Pascual, que assenyala el moment polític que vivia aleshores Catalunya com el motiu principal –però no l’únic– per explicar la davallada. L’anunci, per altra banda, del tancament l’estiu passat de l’Aribau Club, seu del festival durant l’última dècada, va obligar l’In-Edit a instal·lar-se, com ho farà des d’avui i fins al pròxim dia 4, al Multicines Aribau. “Va ser, anímicament, un cop molt dur, perquè de sales l’In-Edit ja n’ha tancat unes quantes”, lamenta Pascual, tot recordant el pas de la mostra per cinemes ja inexistents com el París, el Rex o el Club Coliseum. “El Grup Balañà de seguida ens va oferir la possibilitat de traslladar-nos als Multicines, però no deixa de ser trist veure com les sales de cinema estan desapareixent del centre de la ciutat.”
Amb ganes, doncs, de retrobar-se amb la seva versió més exultant i sentir-se com a casa en una nova llar, l’In-Edit encetarà avui la seva edició número 16, durant la qual es projectaran 58 pel·lícules que, tal com comenta el seu director artístic, Luis Hidalgo, parlen, més que de música, de la vida, amb les seves “tensions, estranyeses i sorpreses”.
Centrem-nos, però, en els títols. Sobrevolen, en el cartell, uns quants eixos, com per exemple el d’un seguit de dones obligades a fer-se valer en un món tan d’homes com és el rock. Bad reputation (un documental sobre la rebel i coratjosa Joan Jett), L7: Pretend we’re dead (al voltant d’un dels grups més furiosos de l’era grunge) i Here to be heard (amb The Slits, heroïnes del primer punk de Londres, en primer pla) constitueixen un possible itinerari feminista per l’In-Edit 2018, combinable amb cintes com Grace Jones: Bloodlight and Bami (una immersió pràcticament al detall en l’univers de la pantera jamaicana) o Matamgi / Maya / M.I.A. (una recopilació de vídeos casolans d’aquesta refugiada de Sri Lanka convertida en estrella de la música urbana de Londres).
El focus, no pas en els artistes, sinó en els llocs on passen les coses, d’altra banda, marca una altra línia argumental de l’edició d’enguany. La juventud baila s’afegeix, en aquest sentit, als festejos del 75è aniversari de la Sala Apolo; Studio 54 traça l’auge i caiguda del temple novaiorquès de l’era disco; i Suburban steps to Rockland reconstrueix la història de l’Ealing Club, el soterrani del West London des d’on van saltar a la fama bandes com els Rolling Stones, els Who i Cream.
‘Cocksucker blues’
Tot i que els responsables de l’In-Edit fa temps que insisteixen que la popularitat dels músics que apareixen en pantalla no és ni de bon tros el criteri primordial per seleccionar els films en competició, les pantalles de Multicines Aribau seran ocupades aquests pròxims dies per figures com Elvis Presley (protagonista, avui, de la sessió inaugural amb The King, un film que es proposa fer una mirada diferent sobre el rei del rock) i el rei, en aquest cas, de la rumba Peret (retratat de manera íntima a Yo soy la rumba, un film dirigit per Paloma Zapata que posarà el punt final a la 16a edició del certamen).
El festival, finalment, té en programa l’esperadíssima projecció de Cocksucker blues (el film sobre els Rolling Stones que Robert Frank va fer de la banda en els seus anys més disbauxats, i que Mick Jagger no permet exhibir de manera habitual); George Michael: Freedom! (narrada i codirigida per l’autor de Faith poc abans de la seva mort); i Beautiful Things (una al·legoria sobre el consumisme i la soledat que posa de relleu l’auge de la ficció com a recurs per als documentalistes musicals). Per triar, films també sobre Andrea Motis, Burning, la discogràfica Blue Note, Rubén Blades, Joao Gilberto, The Wedding Present, The Go-Betweens i Ryuichi Sakamoto.
