La provocació Wismichu

Resulta molt curiós que en un festival com el de Sitges, on es projecten tota mena de pel·lícules extremes, l’obra que més va escandalitzar es tituli Bocadillo. El seu autor és un youtuber conegut com a Wismichu, que triomfa a les xarxes socials. Bocadillo mostra un personatge –el mateix Wismichu– que demana un entrepà vegetal en un bar; el cambrer li diu si vol un vegetal amb pollastre i ell insisteix que el vol vegetal; després el cambrer demana un vegetal de tonyina. La situació es repeteix al llarg d’una hora i quart amb diferents variants, canvis de personatge, de situació, etc. El cinema Retiro de Sitges, on es va projectar la pel·lícula, es va omplir de seguidors del youtuber que gairebé cremen la sala. Tothom sortia indignat del que considerava una presa de pèl suprema. Wismichu va afirmar a la xarxa que aquella no era la pel·lícula definitiva, sinó que era part d’un documental on volia captar les reaccions que havia generat Bocadillo.

Wismichu, com altres youtubers, són les noves figures mediàtiques dels adolescents, però els que ja fa temps que no som adolescents no ens acabem d’adonar de la significació del seu impacte. El fenomen, amb tot allò que té de construcció publicitària, és discutible, però en una societat en què qualsevol provocació s’institucionalitza és molt interessant. Bocadillo no inventa res i estableix ponts amb les antigues provocacions dadaistes o conceptuals. Podríem parlar dels ready made de Marcel Duchamp, de les composicions de John Cage, de Fluxus o de Zen for film o fins i tot de Carles Santos, com el curtmetratge La Re Mi La on repetia les mateixes notes mentre apareixia disfressat de totes les formes possibles. Ignoro si Wismichu és conscient dels hipotètics lligams que estableix amb totes aquestes obres que a partir de la provocació volien desestabilitzar els prejudicis i conceptes establerts en el món de l’art o, simplement, obrir un camp per al pensament més enllà de l’obra. El que més interessa, però, de Bocadillo és com des d’una esfera mediàtica i populista es pot arribar a retrobar el sentit de la provocació, sobretot quan l’art ja és incapaç de provocar res perquè tot ha acabat sent assimilat.

Bocadillo provoca perquè no hi ha relat, és repetitiu, no avançava i altera tots els horitzons d’expectatives que els espectadors s’havien construït. Qualsevol pel·lícula de terror extrema –posem per cas Mandy, de Pan Cosmatos– no provoca perquè el que fa és ser fidel als horitzons establerts i portar-los cap al deliri d’allò que s’espera. En els primers moments, quan es produeix la confusió sobre l’entrepà vegetal, la pel·lícula avança cap al costumisme populista i reprèn la tradició de la comèdia espanyola, aquella que és capaç de casar el cine de barrio amb Mirindas asesinas d’Álex de la Iglesia. Bocadillo trenca totes les promeses i acaba transformant-se en un exercici de desconstrucció del mateix costumisme. És per aquest motiu que irrita, genera malestar i els que ho esperaven tot de la pel·lícula acaben presoners d’un atac de pànic que els porta a insultar el creador i a maleir la proposta. El fenomen inquieta perquè és la mateixa societat de masses la que crea els seus mecanismes de provocació per tal de poder autoalimentar-se. Res resulta innocent, Wismichu pot convertir-se en el sac de totes les patacades però d’aquí uns dies, l’operació Bocadillo li haurà resultat rendible perquè tots els youtubers tenen molt clar que perquè la gent entri en els teus canals el que importa no és l’interès d’allò que dius, sinó la capacitat d’atracció i seducció que demostren. És més important saber vendre’s que vendre alguna cosa.