‘Ele não’, Tribalistas sí

D’una banda, i per desgràcia, l’ultradretà Jair Bolsonaro, que diumenge s’imposava en les eleccions del Brasil. I, de l’altra, Arnaldo Antunes, Marisa Monte i Carlinhos Brown, tres músics que, en el seu moment, van donar suport sense reserves al projecte polític de Lula i que, diumenge a l’auditori del Fòrum, predicaven democràcia, diversitat, cultura, art i educació en el concert que el seu projecte compartit, Tribalistas, va fer en el marc del primer cap de setmana del 50è Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona.

Crits i samarretes amb la famosa proclama anti-Bolsonaro Ele não (‘Ell no’) i la sensació que, al Brasil, tornarà a ser la cultura, d’ara en endavant, el vehicle principal per a l’esperança. Bolsonaro? Òbviament ni en broma. Tribalistas? Sempre que vulguin, atesa la llum i vitalitat que traspua un grup capaç de fer valer el pop com una música que no necessàriament ha de tenir sempre genètica anglosaxona i que és capaç de resumir, en molts aspectes, la riquesa de la música brasilera.

Fenomen de masses al seu país, en bona mesura inesperat, quan l’any 2002 van publicar el seu primer disc, Tribalistas no va sortir mai de gira fins que, una dècada i mitja més tard, Antunes, Brown i Monte van gravar aquella segona part que, ai las, havien dit sempre que no farien. Aquest agost passat, la banda va actuar en un estadi per a 45.000 persones a São Paulo i, diumenge, en la cinquena data del primer periple europeu de la seva història, va desplegar a Barcelona una proposta obertament lúdica en què, a diferència de tants altres supergrups, la suma de les tres parts –l’estilisme de Monte, l’instint avantguardista d’Antunes, els ritmes amb risc de contagi de Brown, a qui encara ara és fàcil recordar ballant la samba l’any 2004 amb l’alcalde Clos– dona com a resultat una mica més de tres.

Set músics, en total, a escena; un públic força més extravertit del que és habitual en un festival de jazz; una potent pantalla en forma de rombe projectant imatges en cada cançó; un repertori generós amb el seu històric primer àlbum (de les tretze cançons, en van sonar deu); una vestimenta exuberant i colorista (increïble vestit de brillants d’una Monte magnètica); i complicitat, molta complicitat, amb un públic que va acabar formant part de la mateixa tribu.

Al final, els músics van acabar ballant en cercle al mig de l’escenari tot llançant pètals a l’audiència i reafirmant-se, potser, en la idea que, si un dia deixem de ballar i cantar, aquell dia, només aquell dia, haurem perdut.