El triomf de l’amistat
L’edició, ara fa trenta anys, del ‘Vol. 1’ de Traveling Wilburys va presentar en societat l’aliança més imponent del rock i va establir les bases d’un so únic
‘Handle with care’ havia de ser inicialment una cara B per a un ‘single’ de George Harrison
12 d’octubre del 2018 al Birmingham Arena del Regne Unit. Jeff Lynne, nascut l’any 1947 a la ciutat, i a escassos metres d’allà on el seu nom, com el d’Ozzy Osbourne o del seu vell company Roy Wood, brilla en una de les llambordes del passeig de la fama local, hi porta la nova gira de l’Electric Light Orchestra (ELO), sense cap data programada al sud d’Europa. És el segon dels tres concerts que l’ELO farà aquesta setmana en aquest modern recinte amb capacitat per a 15.800 espectadors. Lynne, més còmode, des de fa una pila d’anys, en un estudi de gravació que no pas a dalt d’un escenari, torna a girar regularment amb l’ELO des del 2014, quan va decidir que 25 anys sense fer cap gira, ni amb l’ELO ni amb ningú, eren més que suficients. Hi sonen, amb una instrumentació abundant, secció de corda inclosa, i la meticulositat pròpia de Lynne, un grapat d’èxits de l’ELO: Evil woman, Last train to London, Telephone line, Don’t bring me down, Turn to stone, Mr. Blue Sly, Roll over Beethoven... Després de Livin’ thing, però, amb aquella hipnotitzant introducció de violí, Lynne pitja un moment el fre i anuncia que és el torn d’una cançó del seu “altre grup”. I mentre a la pantalla hi comencen a desfilar velles gravacions de Bob Dylan, Tom Petty, Roy Orbison i George Harrison, sona Handle with care, de Traveling Wilburys, cançó de la qual aquella mateixa setmana se’n compleix el 30è aniversari. “Everybody’s got somebody to lean on / Put your body next to mine, and dream on”, canten a Birmingham famílies senceres.
Tres minuts màgics
Durant els pocs més de tres minuts que dura Handle with care revivim aquell octubre del 1988, en què uns misteriosos Nelson, Otis, Lefty, Charlie T i Lucky Wilbury (àlter egos, respectivament, de Harrison, Lynne, Orbison, Petty i Dylan) presentaven en societat el supergrup per antonomàsia del rock. S’havien alineat, diu la llegenda, diversos astres: George Harrison, a principis d’any, es disposava a gravar una cara B amb Jeff Lynne, que l’any abans, amb Got my mind set on you, li havia brindat el primer èxit en un munt de temps. Harrison i Lynne van anar a la casa de Tom Petty a buscar una guitarra que l’ex-Beatle s’hi havia deixat i, a l’aventura, s’hi va acabar sumant Roy Orbison, pioner del rock en procés de recuperació d’anys d’ostracisme gràcies al cineasta David Lynch (que el 1986 havia inclòs In dreams a la pel·lícula Blue velvet) i a la seva incorporació, el 1987, al Rock & Roll Hall of Fame.
Petty i Lynne ja havien escrit You got it per al que, el febrer del 1989, acabaria sent el disc pòstum de l’operístic cantant d’ulleres fosques: Mystery girl. Orbison, dues dècades i mitja després d’haver girat amb els Beatles, va tornar a entrar en sintonia amb Harrison a base de lloances de Monty Python, una de les debilitats del guitarrista anglès, que va proposar anar a gravar plegats la Cara B a la casa que Bob Dylan –que l’any abans havia fet una extensa gira mundial amb Tom Petty i els Heartbreakers– tenia a Malibú. L’ara premi Nobel els va organitzar una costellada al jardí de casa seva i, amb un equip de gravació de 24 pistes i unes quantes hamburgueses i cerveses a l’estómac, van enregistrar una cançó que duia com a títol el mateix que hi havia escrit en un adhesiu del garatge on va ser gestada: Handle with care.
Quan Harrison va presentar a Warner Handle with care, els capitostos de la companyia van entendre de seguida que, aquella cançó, feta –a diferència de la immensa majoria de supergrups– amb un genuí sentiment de camaraderia, no podia ser de cap manera una simple cara B. Els van proposar muntar un grup i gravar un àlbum. Dylan, com era de preveure, va arrufar inicialment les celles. Orbison, que havia de sortir de gira, s’hi prestava si tot plegat ho enllestien... en una setmana. I amb la inestimable ajuda de Dave Stewart dels Eurythmics, que s’havia muntat un estudi a la cuina de la seva casa de Bel Air, va acabar engendrant-se un disc que va acabar traient profit del sentiment d’amistat, espontaneïtat, improvisació i, sobretot, mútua admiració amb el qual va ser creat: Vol. 1 de Traveling Wilburys. Joies com Tweeter and the monkey man (amb petjada evident de Dylan), Not alone anymore (una de les interpretacions més brillants fetes mai per Orbison) i End of the line (un altra diada aconseguida des de la més absoluta cooperació) arrodonien la jugada.
El disc va ser un èxit immediat, però la mort, a conseqüència d’un infart, de Roy Orbison, el desembre d’aquell mateix any, va posar punt final a la història. Els Wilburys, sense ell, i tampoc sense Del Shannon (que, durant una època, va sonar amb força com a substitut), van gravar l’any 1990 el notablement inferior, però tanmateix destacable, Vol. 3, fet amb pseudònims renovats. I, d’ençà aleshores, Traveling Wilburys –malgrat les periòdiques reedicions del seu primer disc, l’última de les quals aquest mes mateix en format de picture disc– van anar reduint-se al record d’un dels episodis més irrepetibles en la història del rock.
Dylan havia cantat Congratulations en directe. Petty feia anys que, en els seus concerts, incloïa Handle with care, End of the line o Tweeter and the monkey man. Harrison, dels cinc, va ser qui més obertament va parlar de la possibilitat de fer concerts junts (“Tots podríem cantar Blowin’ in the wind i, després, en Bob podria cantar Something”). I Lynne, motivat segurament per la mort l’any passat de Petty, integrava Handle with care en cadascun dels concerts de la recent gira de l’ELO, precedits per la reproducció per megafonia d’una playlist amb totes les seves cèlebres produccions. Els Wilburys no van sortir mai de gira, però la seva fraternitat va ser font d’inspiració per a altres grups (l’any 1991, Ry Cooder, John Hiatt, Nick Lowe i Jim Keltner fundaven Little Village) i el seu so, amb Harrison i Lynne com a principals artífexs, ple de melodies rodones i guitarres acústiques transparents, ha estat emulat per un ampli reguitzell d’artistes.
Jeff Lynne –un dels dos últims Wilburys amb vida; l’altre és Bob Dylan– fa amb guitarra, a Birmingham, el repunt final de Handle with care. Han passat tres minuts i han passat trenta anys. I Traveling Wilburys continuen sent l’exemple més rotund de com, en el rock, hi ha moments increïbles en què els egos s’esmunyen i triomfa l’amistat.
