La genialitat exposada

El fantasma de Stanley Kubrick recorre Barcelona. L’exposició que s’ha inaugurat al CCBB s’obre amb una gran pantalla formada per múltiples fragments en què se sintetitza la seva filmografia. El cineasta que alguns consideren un visionari i d’altres, un dels grans artistes del cinema apareix en una exposició envoltat de tots els seus objectes fetitxistes: la seva cadira de director, els seus guions, els guions il·lustrats, les maquetes, els vestits i els seus decorats. El recorregut també ens ofereix la possibilitat de reveure fragments de cadascuna de les seves pel·lícules. Podem tornar a veure l’os convertit en una nau o els ulls de Malcolm McDowell mentre li apliquen el mètode Ludovic. També hi ha petites sorpreses, com ara les fotografies que Kubrick va fer per a la revista Look –probablement, elles soles justificarien una exposició més interessant– o les que el fotògraf Wee Gee va capturar al plató de Dr. Strangelove. Tots els fans del cineasta que visiten l’exposició acaben més convençuts que abans que Kubrick era un geni. Tenen l’oportunitat gaudir, en una hora i mitja, d’una mena de antologia que si tingués format vinil podria titular-se The Best of Kubrick. En canvi, els agnòstics a l’univers del cineasta es poden trobar davant una acumulació d’imatges excessives exhibides per crear culte. Què passa quan els qui hem desterrat del nostre vocabulari els conceptes de geni i obra mestra ens trobem en una exposició com la de Kubrick?

D’entrada, haig de confessar que el problema no té res a veure ni amb Kubrick, ni amb el treball de comissariat de l’exposició. El tema de fons té a veure amb una certa idea d’exposició que no para d’expandir-se i que està feta per demostrar que, en l’ àmbit de la cultura, tot pot ser exhibit. És una operació per alimentar el cànon i per reforçar els hipotètics genis de la cultura. D’entrada, m’agradaria posar en dubte la idea que les exposicions han ser com un altar dedicat al creador i implorar la mirada sentimental de l’espectador a partir de documents convertits en objectes fetitxistes, que no qüestionen res. Qualsevol historiador sap que el document no parla si no li fas preguntes, si no ets capaç que testifiqui alguna cosa. Un guió en una vitrina no parla, només serveix per crear el culte anacrònic a la seva condició d’hipotètic original en un moment en què tot no és ja còpia, sinó dades. El mateix efecte produeix el fragment exhibit d’una pel·lícula clàssica. L’exposició no pot projectar una filmografia sencera –per a això estan les filmoteques–, però, en canvi, exhibeix fragments aïllats que no tenen com a finalitat descobrir allò desconegut, sinó generar un reconeixement empàtic del públic cap allò que vol veure. L’efecte resulta estrany perquè els documents inèdits queden en un segon terme. En l’exposició sobre Kubrick, per exemple, en un petit racó, es poden veure tres documentals genials que el cineasta va fer abans de rodar els primers llargs de ficció. Aquests documentals i les fotografies de joventut són allò nou que justificaria tota una exposició, però el públic no hi aniria. Allò que vol veure és la disfressa dels simis de 2001 o el ganivet que feia servir Jack Nicholson mentre amenaçava la seva família a The shining. Els darrers anys, a més de l’exposició sobre Kubrick he vist, en altres llocs, exposicions sobre Martin Scorsese, François Truffaut i Federico Fellini. En tots els casos, el temple religiós ha tingut més pes que la descoberta. Els temples no només es construeixen per als cineastes. El dia que vaig visitar una exposició sobre Roland Barthes al Centre Pompidou, també vaig sentir-me atrapat dins un fals culte fetitxista.