Feliços 66

Amb 66 anys (edat que va empènyer-lo a anomenar el seu nou projecte Combo 66), John Scofield manté inalterable la seva condició de colós de la guitarra jazz. Els seus tastets amb estils diversos, la successió constant dels músics amb qui toca i un ritme de bolos quasi malaltís (ahir ja era a Milà, avui se l’espera a Zuric i demà té en agenda actuar a Estrasburg) han alimentat el seu enginy de tal manera que es fa difícil imaginar el venerable Sco en un estat millor de forma que el que va mostrar, dimarts, en un d’aquells concerts pota negra a què ens té acostumats el Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona.

Tan generós amb els seus músics com ho va ser amb ell Miles Davis entre els anys 1982 i 1985, Scofield –amb aquella confiança dels gats vells– va desplegar totes i cadascuna de les seves virtuts en un dinàmic, inspirador i genial concert de dues hores. No va acaparar protagonisme, sinó que va repartir joc entre el seu vell aliat Bill Stewart a la bateria (de qui va reivindicar la faceta com a compositor amb un tema anti-Trump: FU Donald), Vicente Archer al contrabaix i, significativament, al piano i orgue, Gerald Clayton, amb qui Scofield va dinamitar en mil bocins aquella vella dita que assegura que guitarra i piano mai no han conjugat bé. El guitarrista va dur també hàbilment al seu terreny dos temes country (I’m so lonesome I could cry de Hank Williams i You’re still the one de Shania Twain) i va fer bo allò que Joan Anton Cararach, director artístic del festival, havia dit en la introducció: Pat Metheny, John Scofield i Bill Frisell (a qui, diumenge, veurem al Conservatori del Liceu) són el triumvirat guitarrístic més determinant dels últims 40 anys.